Reivindicacions en silenci

Estem en una cruïlla de comunicació però hem de pagar aquest luxe cap cop que ens apropem a la capital sense haver de fer tombs i tombs per valls i muntanyes. La geografia és capriciosa. També demanem que el fet d’anar del Vendrell a Cunit i viceversa per autopista no ens costi un ral. És un trajecte domèstic que ja  compensarem amb escreix el dia que haguem d’arribar fins a Castelldefels.

Aquesta situació estratègica ens obliga a tenir tren cada hora per anar a Barcelona. Una avantatge que tindríem per ubicació resulta que la política de Renfe ens fa esperar una hora fins el proper. 

Si som tan genials i ens agrada tombar i un dia volem fer cap a Reus amb transport públic, depèn de en quin horari ens movem les línies de transport podem estar tres hores per arribar a la capital del Baix Camp. Encara que des d’aquí reclamem una gratuïtat als centres de poder la cosa es va allargant a canvi d’alguna nova infrastructura o millora que entre tots anem pagant cada cop que ens volem plantar en cotxe propi a la plaça Catalunya de Barcelona en menys d’una hora.

No ens cal patir perquè en aquesta comarca tenim de tot. En un tres i no res aquí al cor del Baix Penedès se’ns plantarà el Logis Penedès amb una munió d’empreses de logística i investigació d’alt nivell que donarà feina a tota la comarca i part de l’estranger. El que durant uns quants anys va ser cap de l’oposició per CiU a la Paeria de Lleida ja fa dies que hi treballa de valent per fer possible el miracle del Baix Penedès que ens traurà de la penúria actual i dels darrers llocs de la cua de la riquesa econòmica. Encara que crec que tot això és més miratge polític del quedar bé que no pas per una projecte amb cara i ulls. El bon jan ha organitzat alguna conferència per explicar els pobles veïns la magnitud d’aquest futur que tenim a les portes. Per altra banda, l’alcalde la Bisbal del Penedès també hi està posant el seu granet de sorra amb altres empreses cabdals per l’economia nacional, però dins un marc local. No ens cal patir per tot això. Només ens falta saber si abans de tot tindrem les Madrigueres urbanitzades i gaudirem de trens cada mitja hora al Vendrell. Ves per on ja som el tercer municipi de la província en nombre de població i encara ens tenen abandonats de la mà de Déu.

No hem de reivindicar ser els millors perquè  si mirem la premsa de la comarca dels darrers 40 anys ja fa dies que ho som i segurament ho seguirem sent sinó canvien les coses. Només ens cal seguir per sobre la informació oficial que rebem des de les instàncies públiques i amigues del poder.

Estem entaforats entre dues àrees centralistes. Tampoc estan gaire interessades en nosaltres. Tarragona aprofita les nostres instal·lacions per implantar la seva universitat i Barcelona ens utilitza com a  ciutat dormitori o en funció de segones residències d’alguns dels seus veïns.

No som el suficient grans per tenir identitat pròpia que pugui exercir el seu pes. Entre el turisme i el Penedès ens van passant els anys, però hem de tenir clar que la Costa Daurada té els seus pilars a Salou i Cambrils. La Vegueria Penedesenca mostra el seu epicentre a Barcelona i és un tema relacionat amb vi i no pas amb sol i platja. Nosaltres som rodalies de tot plegat i poca cosa més.

Els nostres polítics no aposten per innovar i seguim en aquesta rutina de copiar i enganxar intentant quedar bé amb tothom i sense fer gaire soroll per no molestar a ningú. Seguir aquí quietets com el bon nen que mai es queixa per no ofendre els seus pares arriscant a quedar-se sense paga de cap de setmana. De què ens serveixen tenir diputats, senadors i directors generals? Les mocions als plens són petites queixes en veu baixa que acaben guardades, en el millor dels casos, en un expedient que els historiadors d’aquí 100 anys estudiaran i podran fer estadístiques de les cartes als reis de la nostra comarca.

Una comarca que tampoc dansa al mateix ritme i sintonia. Cada poble té la seva personalitat i pobre d’aquell que gosi tocar la zona prohibida. Una cosa és voluntat que sempre s’ha de dir. Una altra la realitat que ja ens pot portar problemes si trenquem les normes.

Mentrestant, atur, formació, pib, benestar social són elements que ens mostren la nostra realitat de cada dia, però que la rutina amaga el suficient sota la catifa per seguir en aquest món idíl·lic on mai passa res i si alguna cosa succeeix és segurament alguna millora. Mentrestant seguirem reivindicant tenint clar que no ens faran ni cas. Sinó ho fem amb cara i ulls i mai aconseguirem res amb cartes oficials als reis i tants ambaixadors desinhibits.