Dots taüts negres i dos de blancs

Dos advertiments ens donen ja les pistes per on anirà la novel·la. A la portada podem llegir com a complement el títol, que ja de per si, és prou indicatiu del que se’ns explicarà. “ La reconstrucció d’un crim real que va quedar impune” i just abans de començar la narració una nova nota: “Dos taüts negres i dos de blancs” és la història novel·lada dels fets tràgics ocorreguts a l’any 1943 a les masies de Carreu (Pallars Jussà). Tots els personatges que protagonitzen els capítols corresponen a persones reals, per bé que una part d’ells (el jutge militar, l’advocat defensor, els assassins i els seus familiars) l’autor ha cregut convenient canviar-los de nom”. Assabentats doncs de que va l’argument de la novel·la l’autor ens introdueix als fets a través dels records de la seva infància i com el record dels crims de Carreu es feien presents. Ja com escriptor n’ha volgut fer una recerca dels fets i recórrer novament els indrets a on van succeir els fets i, per tant, una novel·la que va néixer fa molts anys, perquè els fets es remunten als anys de la postguerra, però que ara s’ha concretat de manera excel·lent.

Pep Coll, és nascut a Pessonada i per tant coneix prou bé la geografia a on transcórrer la novel·la. Bona part de la seva obra novel·lística té com marc els Pirineus. Pep Coll exerceix de professor de literatura i llengua. Activista cultural des de fa molts anys va treballar per la constitució del Centre d’estudis del Pallars i ha fet alguns estudis lingüístics del Pallars. El món llegendari dels Pirineus ha estat també un camp de treball i estudi publicant diversos reculls de narracions llegendàries.
Ha treballat també amb projectes teatrals i amb literatura infantil i juvenil així com amb guions audiovisuals i col·labora amb diversos diaris.

En el camp de els novel·les destaquen El Pont de Mahoma. Barcelona: Empúries, 1995.  El segle de la llum. Barcelona: Empúries, 1997. L'abominable crim de l'Alsina Graells. Barcelona: Empúries, 1999, Per les valls on es pon el sol 2002, Edicions 62, El salvatge del Pirineus 2005 Edicions 62, Les senyoretes de Lurdes, Proa ,2008, Nius, proa 2011.

La nòmina de premis que ha obtingut és certament notable. Premi Gran Angular de literatura juvenil (1991) i el Premi de la Crítica Serra d'Or a la millor novel·la juvenil (1993) per Què farem, què direm?.  El Premi de novel·la juvenil Ramon Muntaner (1994): El Pont de Mahoma. El Premi Octavi Pellissa a un projecte de creació literària (1996): El segle de la llum. El Premi Lola Anglada de contes per a infants (1997): El tresor de la Nit de Nadal. El  Premi Sant Joan de la Fundació Caixa de Sabadell (2005): El salvatge dels Pirineus i el  Premi Sant Jordi de novel·la (2007): Les senyoretes de Lourdes

La novel·la s’estructura en dinou capítols amb una introducció i un epíleg. Els capítols corresponen a cada un dels personatges que intervenen amb aquesta acció, la mort dels masovers i les seves famílies, assassinat que va voler-se mig amagar en un moment en que la societat encara estava colpida pels records de la guerra civil. Cada un dels personatges que intervé, recorda la seva historia i la seva participació en els esdeveniments, fet que va donant informació, subjectiva, si es vol, però que acaba lligant la trama de manera lògica i de manera contundent . El fet troncal, la mort de la família, ja és coneguda d’antuvi però a cada capítol es van afegint detalls, i també es va perfilant al cronologia dels fets i les causes que, sense semblar-ho, van portar els assassinats i a la seva investigació.

La descripció no vol ser una narrativa de misteri sinó cercant aquells vessant  personal de cada un dels protagonistes des del jutge militar, els propietaris de les terres, fins el capellà del poble passant pels assassins empresonats. També hi ha descripció molt ben feta i ordenada del territori on es desenvolupa l’acció, sense oblidar el marc de la guerra civil que va portar notables canvis i situacions en aquells indrets del prepirineu i alguns dels protagonistes tenen les seves històries vinculades al conflicte.

Tant en al introducció com en l’epíleg, Pep Coll, rememora el anys de la seva infantesa on el crim que ell novel·la estava present en l’imaginari popular i en l’epíleg l’autor s’endinsa en la Serra de Boumort i de Carreu per tornar a trobar els escenaris de la seva novel·la i contrasta amb la realitat actual. Tot plegat, les descripcions, els personatges, les visions diverses dels fets, el treball de l’autor per descriure’ns com es vivia en aquests indrets a mig segle XX fa que la novel·la sigui un autèntic exemple de com uns fets que van impactar profundament a la societat d’aquells moments al cap dels anys poden esdevenir una perfecta novel·la que ens permeti una seva lectura amb interès i també traslladi la nostra imaginació a un indret, a uns fets i a uns personatges que són creïbles i que conformen una visió coral d’un crim.

I l’autor no ho ha tingut gens fàcil, primer perquè sembla que en el seu moment els diaris en van parlar ben poc i després perquè es va basar en la documentació oral que  havia mitificat els fets introduint-hi aspecte poc creïbles. Pep Coll doncs ha de refer la història a través de trobar encara alguns dels protagonistes i testimonis del moment.

També es prou interessant el paper que l’autor fa jugar als propietaris de les masies on esdevé el succés, Els Sindreu, pare i fill que semblen contrastar el paper dels burgesos de l’època i les contradiccions entre la vida urbana i la rural, i l’actitud de  desprendre’s de la terra per trobar altres elements productius i de riquesa.

En definitiva crec que és una gran novel·la. 

Dots taüts negres i dos de blancs
Pep Coll
Col·lecció A tot vent, 596
Editorial Proa
Barcelona, agost 2013