Els dies sense fam

Primera novel·la d’aquesta autora que va ser publicada  l’any 2001 amb pseudònim que va causar una forta impressió ja que explicava la situació i les sensacions que va tenint una noia de 19 anys anorèxica que intenta sortir de la malaltia amb un enorme esforç. No és una narració fàcil però l’autora ho explica de manera desacomplexada i va repassant les causes, conseqüències i patiments  que comporten la malaltia.

Delphine de Vigan no és una desconeguda en el camp literari porta ja publicades diverses novel·les que aborden temes diversos però sempre relacionats amb la condició humana, de la seva pròpia condició vital en les vivències quotidianes i amb els sentiments. Va ser amb la novel·la No i Jo que va obtenir els primers reconeixements. En la novel·la tracta de com un noi, just en l’adolescència, ajuda a una noia sense sostre i com la relació que estableixen fa canviar moltes coses en les seves vides encara adolescents i en les percepcions del seu entorn. Un cant a una certa solidaritat. No i Jo va obtenir el premi dels llibreters francesos. L’hora subterrània és també una de les obres que va tenir un notable èxit en la que es narra la història de l’encontre d’una dona, executiva d’una empresa i un metge dels serveis d’emergències i la relació que es crea i la relació que potser s’hauria pogut produir. Amb la novel·la Nada se opone a la Noche, on relata en to autobiogràfic la relació amb la seva mare va obtenir un reconeixement ampli i nombrosos premis per la valentia de la narració i per la cruesa sense acarnissament d’una relació conflictiva i difícil.

També col·labora en diversos projectes de guions i participa en un seguit de  programes culturals en diverses emissores de ràdio i de televiso.

Dies sense gana, publicada amb un pseudònim inicialment, ens explica la seva pròpia experiència anorèxica i com va poder sortir del pou en que havia caigut fruit de les problemàtiques personals i també per les tensions del seu entorn. El llibre planteja el valor d’un decisió, la protagonista ha caigut en l’abisme de l’anorèxia i les decisions que cal que prengui és definitiva, concloent, dues alternatives, sense matisos o es deixa arrossegar ja cap un final destructor o es planteja la supervivència amb l’enorme esforç i dificultat que això comporta.

L’autora té la virtut de traslladar-nos una experiència vital com va ser el seu procés de la malaltia a una obra de ficció que té a ella mateixa i la seva situació coma  protagonista. Així doncs ficció i realitat es van barrejant i combinant. L’alter ego de l’escriptora Laure assumeix la decisions quan ja gairebé entra al fons del pou de voler sortir-ne. I la decisió és valenta però a vegades també sembla una decisió que trontolla i la protagonista en ocasions a contractor voldria no haver-la pres.

En la línia definitiva entre viure o morir poc a poc la Laure decideix intentar viure i en la decisió hi té un paper important la figura del metge, per qui secretament la Laure s’hi sent molt atreta, que amb la seva constància ajuda a la Laure a sortir de la situació fins que amb un principi de recuperació i de voluntat de seguir vivint deixa l’hospital.

La narració va seguint a la metamorfosi de la Laure dia a dia i gairebé quilo a quilo, des del seu ingrés amb una situació final fins com va engolint l’alimentació subministrada amb una sonda. La relació de la protagonista amb altres companys i companyes de malaltia dóna també una visió compartida de les cases que poden portar a al situació extrema de qual Laure pretén sortir i la recerca d’una llum al final del túnel en que la seva vida ha entrat.

Les situacions i temptacions de recaiguda, l’experimentació de la recuperació de les formes del propi cos són aspectes que la Laure va vivint amb una certa intensitat però en alguns moments amb un cert refús també.

És la història d’una malaltia però fonamentalment és la història de la lluita per sobreviure, per refer el seu cos però també la seva ànima amb consciència de patiment i d’analitzar-ne les seves causes però també els orígens que la porten a la situació en que viu i de la que malda per sortir-ne. I en aquesta batalla per sortir-ne i el seu esforç però també com hem dit la figura del metge, que amb una enorme paciència, però també amb convicció va animant a la Laure perquè l’esforç sigui constant i no eviti caure un cop més en la desesperació que comporta la mateixa malaltia.

Els contrastos de les experiències entre les persones ingressades a l’hospital donen també una visió de la complexitat i diversitat de la malaltia, que no respecta sectors socials ni criteris selectius.

El llenguatge clar i directe ajuda a la seva lectura però també li dóna en moltes ocasions una asèpsia que fa que ens distanciem de la protagonista i en alguns moments fins i tot de la tragèdia que viu en primera persona.

Llibre valent, que afronta sense masses embuts la malaltia i també l’esperança de qui s’hi enfronta lluitant , amb dubtes, però finalment amb la convicció que la vida val la pensa malgrat a voltes no ho sembli. 

Els dies sense fam
Delphine De Vigan
Col·lecció El Balancí
Edicions 62 (Anagrama en castellà)
Barcelona, setembre 2013