En las trincheras

Darrerament s’han publicat diversos llibres amb la voluntat de recuperar el periodisme català dels anys 30. Així textos d’Eugeni Xammar, de Planes fins i tot de la faceta periodista de Sagarra s’han editat. No és d’estranyar ja que la nòmina de periodistes catalans que van excel3lir des de principis del segle XX és realment notable. Molts diaris i publicacions amb gran qualitat, una activa vida cultural i política donava ales a aquestes publicacions i els periodistes que en la seva majoria es van comprometre amb el seu temps.

D’entre aquests destaca Gaziel que també té una trajectòria intensa i notable en el món periodístic. El llibre que comenten és un seguit de cròniques que un Gaziel en els seus principis periodístics envia per diverses publicacions de Catalunya, bàsicament a La Vanguardia que finalment dirigirà en temps difícils. Fa poc dies s’ha publicat en la Biblioteca del Catalanisme un recull del seus articles sobre la relació entre Catalunya i Espanya sota el títol “ Tot s’ha perdut” que comentarem aviat.

Gaziel és el pseudònim d’Agustí Calvet, nascut a Sant Feliu de Guíxols va morir a Barcelona a l’any 1964. Va estudiar dret i lletres i es va doctorar a Madrid en aquesta especialitat. A la primera desena del segle XX comença a escriure els seus primers articles al diari La veu de Catalunya, òrgan de al Lliga Regionalista i treballa com a secretari creat Institut d’Estudis Catalans, creat en aquell temps. Marxa a París a l’any 1914 i allà el sorprèn la I Guerra Mundial a on escriu les seves primeres cròniques que són molt ben valorades per Miquel dels Sants Olivé, director de la Vanguardia que li ofereix col·laborar amb La Vanguardia amb una certa estabilitat. Gaziel accepta i transmet unes cròniques, ara recollides en bona part en aquest llibre, que seran molt llegides i comentades a Catalunya. La seva dilatada carrera periodistica es va mantenir a La Vanguardia, diari que va dirigir entre l’any 20 i el 36. Amb l’esclat revolucionari Gaziel ha d’abandonar la capital catalana per una qüestió de seguretat ja que els seus plantejament més aviat conservadors no eren massa ben vistos pels dirigents de front popular. Marxa a l’exili i retorna a l’any quaranta és jutjat i depurat però instal·lat a Madrid dirigeix una editorial i paulatinament va recuperant la publicació d’articles i llibres i recupera també l’escriptura en català i un certa catalanisme que el reconcilia amb un sector que l’havia criticat per l’ús del castellà en la majoria dels seus articles. No es pot dubtar però del seu republicanisme i catalanisme des d’un conservadorisme moderat de caire europeu. Al llarg dels anys va publicar:

• 1926. Hores viatgeres.
• 1953. Una vila del vuitcents
• 1958. Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914)
• 1959. Castella endins. 1960. Portugal enfora
• 1961. La península inacabada
• 1961. Seny treball i llibertat
• 1963. L’home és el tot (Florència)
• 1964. Un estudiant a París i d’altres estudis
• 1964. Sant Feliu de la Costa Brava
• 1964. Diari d’un estudiant)

El llibre “En las trincheras” ha anat a cura de Plàcid Garcia Planas i Manuel Llanas que n’escriuen el pròleg i un epíleg alhora que han fet al selecció de les més 300 cròniques que Gaziel va escriure entre el 1914 i el 1918 . Les cròniques ja havien estat aplegades en altres volums però en aquest n’hi ha alguna que no havia figurat en les altres antologies. Són articles, cròniques dels fets i amb les profundes reflexions que fa Gaziel a l’entorn de la guerra de les persones i les conseqüències i tot fet des d’una visió d’un Gaziel humanista, preocupat, commogut pel gran desastre que s’està produint damunt d’Europa amb l’onada de violència i destrucció.

Gaziel viatja al front, coneix de primera mà els indrets dels combats i la gent que ho ha viscut i això fa que les seves cròniques estiguin plenes de descripcions de paisatges i dels paratges a on van tenir lloc els enfrontaments, però junt amb els paisatges Gaziel afronta la reflexió sobre al condició humana i el paper dels soldats com a víctimes d’una situació de violència extrema, d’una burocràcia militar i una precària organització d’algunes parts dels exèrcits combatents.

Aquestes constatacions i descripció de l’entorn van acompanyades de les profundes reflexions que l’autor fa a l’entorn de l’ètica del comportament de les persones i d’aquells que dirigeixen els països enfrontats en una de els guerres que van produir més víctimes innocents, si és que ni ha de culpables. Gaziel interpreta a través de les informacions que rep de testimonis, disecciona la informació que rep o que recull personalment, s’atura en detalls a voltes extrets de les converses que escolta entre els soldats que viuen a les trinxeres. Són en definitiva unes cròniques que més enllà d’explicar el conflicte en tota la seva magnitud ens mostra un estil literari prou notable per enfrontar-se i capbussar-se en un periodisme aprofundit i evitant les anècdotes fútils.

Recuperar aquestes cròniques gairebé cent anys després és un luxe, un luxe que en alguns moments és difícil d’entendre i interpretar per la distància. En el seu moment eren cròniques d’actualitat però ara esdevenen memòries d’un temps d’enfrontaments però que va configurar Europa tal i com gairebé l’hem conegut nosaltres.

Molt interessant des d’una perspectiva històrica i també per conèixer l’exercici de reflexió d’un dels grans autors del periodisme del nostre país.
 

En las trincheras
Gaziel
Col·lecció Primera Pàgina
Editorial “Dièresis”
Barcelona 2009