El dret a la vida o a una vida digna

Són els que manen als que manen, aquells que han aconseguit una reforma de la llei de la interrupció de l'embaràs que situa l'Estat espanyol a la cua d'Europa en aquest tema. Han acabat amb els terminis que permetien a les dones avortar sense al·legar cap causa a l'inici de la gestació obligant, sempre, a que existeixi una causalitat taxada per la llei per interrompre l'embaràs.

També han eliminat alguna de les causes, com la malformació del fetus, que fins ara era un dels motius que la llei establia per poder avortar més enllà del termini en el que no calia al·legar cap causa.

Evidentment, governant qui ens governa, no s'ha situat al centre del debat polític el dret a una mort digna i l'eutanàsia segueix estan prohibida i la col·laboració en el seu exercici penada.

Aquest posicionament radical en defensa del “dret a la vida” no té en compte les condicions i la dignitat d'aquesta vida que diuen defensar. Aquest suposat dret a la vida se sustenta en la hipocresia i la mesquinesa. La moralitat a la que s'aferren, lluny d'estar a les alçades celestials és d'una baixesa esfereïdora.

Dret a la vida? A quina vida?

A una vida paupèrrima, precària, sense tenir garantides unes condicions mínimes econòmiques ni socials. Els protagonistes d'aquesta comparsa disfressada d'hàbits i alçacolls són els que han eliminat d'arrel els drets socials i laborals, i que blinden els seus privilegis.

Per la classe treballadora substitueixen drets per caritat (caritat cristiana, evidentment), per les classes benestants substitueixen les obligacions per exempcions; i pel clergat, drets i obligacions es transformen en privilegis.

Amb les seves tisores obliguen a malviure a aquells que obliguen a viure sí o sí. Volen pels de baix una vida esclava, néixer sense garantir (millor dit impedint) una educació i sanitat públiques, unes condicions laborals dignes, una vellesa merescuda en condicions, una atenció a la dependència per a que la vida sigui vida per les persones dependents i  per a aquelles que els tenen cura, una mort en pau, sense patiments innecessaris i sense allargaments artificials en contra de la pròpia voluntat.

Com que no convencen, obliguen. Com que no tenen prou audiència dominical, legislen.

A qui diu que defensa la vida des de la concepció fins a la mort els hi hem de dir que treguin els seus rosaris dels nostres ovaris, que volem que la gent que visqui, visqui amb dignitat; des que neix fins al moment de la seva mort.

PD: Ahir a un programa de televisió van fer una comparació satírica un tant barroera però molt gràfica. Van venir a dir que “obligar a tenir un fill sabent que tindrà malformacions importants alhora que es retalla en atenció a la dependència és com obligar als nens a aprendre anglès imposant l'Ana Botella de professora”.