Un exercici d'onanisme públic

Un dels privilegis de la gent d’església durant l’edat mitjana era la seva capacitat de llegir i escriure. El principal camí  accedir a la cultura. A partir d’aquí i en certa manera  els obria la porta a poder manipular a la societat d’una forma o altra. La seva riquesa era material en forma de joies, palaus, diners i altres pertinences. Potser la seva principal fortuna no estava en res que es pugues mesurar en diners, sinó en coneixements i capacitats per generar i enviar missatges a la resta de la població.

El lent accés del poble a la cultura, als llibres, estudis i idees va provocar que els primers organigrames socials se n’anessin en orris. Llavors, a finals del segle XV va aparèixer amb força la burgesia que ara ja podia permetre entrar en aquest cercle reduït de persones que podien compartir coneixements. Un nova classe social que poc a poc es va encarregar de fer-se el seu lloc dins el conjunt global de la societat. Més endavant a finals del XIX, va ser el torn dels pobres i treballadors que van posar mans i mànigues en  fer la seva revolució i tornar a recompondre la jerarquia social, reclamant el seu paper.

Per arribar fins avui han calgut molts segles perquè de mica en mica tothom tingués accés a uns coneixements que en un principi estaven totalment vedats a la majoria de la humanitat. Però la lògica i la raó s’ha anat imposant si ha fet falta a cops de garrot  i amb molts màrtirs en el llarg camí.

Moltes coses no han canviat gaire en un mil·lenni. Tenir una ràdio pròpia, una televisió, una revista i un grapat de tríptics és un mitjà ideal per donar a conèixer la realitat d’un poble o d’un col·lectiu a la resta convilatans.

No fa gaires anys la major part de la ciutadania es creia força totes les informacions que apareixien en aquests mitjans públics. Hi havia una mena de bona fe generalitzada que feia possible que la gent tingués una certa confiança en tot allò oficial que apareixia en diferents formats.

A mesura que els mitjans de comunicació subvencionats i els polítics han endegat el seu camí particular cada dia més allunyat de la realitat han anat sorgint vies independents que mostren una realitat més propera a la del carrer. Si en un principi eren els blogs. La cosa ben aviat es va anar reduint per adaptar-se al format facebook per passar a les piulades dels 120 caràcters. El principi bàsic és que ningú té la veritat. Només ens cal apuntar una veritat ben clara que com més fonts diferents d’informació t’arriben d’un fet es possible que en puguis treure una millor conclusió més propera a la seva realitat objectiva.

Agafar un mitjà de comunicació local o comarcal i abocar una entrevista endolcida a un polític o similar sense preguntes compromeses amb una voluntat clara de glòria i lloança del seu protagonista avui en dia es pot considerar que és perdre el temps i els diners.  Si aquest vestit a mida es fonamenta en fonts de finançament públiques, segurament  aquests diners estarien millor invertit si van adreçats a comprar papereres per ubicar en els parcs públics. Almenys tindrem el poblet nou i endreçat.

Cada dia hi ha més gent que ja obvia sistemàticament totes les informacions que vinguin per part de les administracions públiques de tots els àmbits: des de Madrid fins el regidor responsable de la seva barriada. Un abús i un erroni concepte de les finalitats han portat a aquesta situació que ha col·locat a aquests resultats  al mateix nivell que les propagandes de grans magatzems que cada dia podem trobar en les nostres bústies.

Els polítics i els seus fidels segueixen en aquest mal ús convençuts que la gent continua mantenint la fe cega en tot aquelles dades que vénen de les administracions públiques excepte les que tenen una aparença objectiva com potser el calendari del contribuent, els diferents horaris dels serveis públics i la convocatòria dels esdeveniments públics. Poca cosa més. La gent molts cops es queixa perquè no li arriba certa informació de l’administració pública. L’explicació és ben senzilla: el contenidor blau és el destí final de la gran majoria d’aquests intencions manipulades al servei de qui les fa. En cas de la televisió tenim el comandament a distància La majoria de continguts tret de les esqueles i les ofertes de treball acaben passant totalment desapercebudes per la majoria d’electors. Quan arribin moments electorals, els més indecisos s’hauran de recuperar amb algun arrossejat, botifarrada o acte social amb pica pica inclòs.

Qui s’ho mira? Doncs els mateixos que generen aquesta versió irreal de la societat i els tiets, mares i pares dels protagonistes de la història a part dels fidels del partit que cada dia en són menys. A partir d’aquí d’aquesta tergiversació, la gent prefereix escoltar concursos per si toca un menú en algun restaurant o una ampolla de cava de bona marca. Sort de les persones que a través de les xarxes socials compensen aquest país del “aquí no passa res i nosaltres som els més millors” que ens volen vendre pagant tots nosaltres amb els diners públics. Aprofito per dedicar aquesta breu reflexió a la gent del Blog de Segur que han arribat al milió i mig de visites en els seus primers 7 anys de vida. Un punt de trobada virtual on parla el poble anònim que molts cops està a l’altra banda de la crònica oficial d’una localitat. Per molts anys. El dia que els votants i els votats s’entenguin ja no tindrà sentit un bloc com el vostre, però encara queda molt de camí per fer. Molta sort i no caieu en els cant temptadors de les sirenes.