Sant Valentí

Aprofitant que el 14 de febrer es celebra a tot el món sant Valentí i preparat per escoltar els fonamentalistes de torn, m’he posat a donar-hi voltes, tot fent un vermut negre casolà (sens dubte, el millor licor per reflexionar un diumenge al migdia). Dic lo dels fonamentalistes de torn, perque ens afartarem de sentir-los cridar “Sant Valentí no és català!” “a Catalunya, Sant Jordi!” etc. Si m’haguéssiu preguntat fa 15 anys, probablement us hauria contestat el mateix, però avui en dia té sentit? Cap ni un.

Deixant de banda que ningú, sigui català, rus o bosnià té cap dret a decidir quines festes puc o no puc celebrar, em sembla molt curiós que, els mateixos que s’esquincen les vestidures quan senten la paraula “sant valentí” o “halloween”, s’afegeixin a la festa, saltin, ballin i s’emborratxin quan es tracta de St Patrick’s Day. O sigui que, depén de quines festes sí, peró depén de quines altres, mai! On s’amaguen per la festa nacional irlandesa els fonamentalistes de Sant Jordi i el cagatió? S’han empassat el seu enuig amb una pinta de Guiness?

Abans us deia que, si m’haguéssiu preguntat a mí fa 15 anys, us hauria contestat el mateix, peró avui en dia no té cap sentit. Fem tard. Els yanquis ja han imposat el seu métode de treball, el seu menjar, la seva música o la increíblement expresiva cara de Chuk Norris, i, com no, les seves festes. Halloween, per exemple, se celebra a tot el país i ha condemnat a la nostrada castanyada a l’ostracisme més absolut. (ja és Halloween a Port Aventura!) Perqué? Doncs penso que és una barreja de factors: d’una banda la quantitat d’informcaió que tenim avui en dia, quan jo era petit, només teníem referències del que era halloween per alguna  pel.lícula yanqui, i ens quedàvem bocabadats. Jo em recordo dient-li a la meva mare “Collons, que raros aquests yanquis, celebren el carnaval a la tardor!” “Nen, et rentaré la boca amb sabó!” em va contestar ella, segurament. Avui els nens tenen informació exacte de les festes que ha anat imposant l’imperi, a través de les seves multinacionals. I, no ens enganyem, si quan jo era nen m’haguèssin fet triar entre menjar panellets, moniatus i castanyes o disfressar-me de monstre i anar a recollir txutxes per les cases gratis, també ho hauria tingut clar, no fotem. Els yanquis ens porten anys d’avantatge en el màrqueting de les seves festes, ho hem de reconèixer, així que ja podeu anar encarregant el gall d’indi pel dia d’acció de gràcies, que serà la propera festa que acabarem celebrant...

Una altra raó és purament económica, com no. És evident que quantes més txorrades festives s’inventin i colin a la gent, més gasto farà el personal. És millor Tió, reis i Pare Nöel, que només tió. I encara que per sant valentí ens estirem i li regalem un conjunt de lenceria de la bona a la dona o un bon sopar romàntic, o qualsevol cosa en forma de cor, saben perfectament que, quan arribi Sant Jordi, tornarem a picar i, com a mínim una rosa i un llibre, cauran. Més gasto! Per cert, de totes les coses en forma de cor que he vist (clauers, bosses de la compra, joguines eròtiques amb desconegudes possibilitats...) la que més em sobta són els pastissos. Imaginar-me la meva dona, davant per davant meu mirant-me als ulls amb un ganivet a la mà i tallant a trossos un pastís vermell en forma de cor, que voleu que us digui, em sembla francament inquietant.

Un dia de la tardor passada, passejava amb uns amics pel carrer, després de fer unes cerveses al Singlot. Parlàvem de com havia canviat tot, de que si la nostra generació va ser la última que va rebre bona educació a l’escola, que si abans Vilanova era un poble de veritat, que si la quantitat de botigues de tota la vida que tanquen, que si la nostra va ser la darrera generació que va jugar al carrer... en fí, aquelles converses que ja comencem a dir els que ja estem més a prop dels quaranta que dels trenta i, aleshores, un de nosaltres va fer un crit “Mireu! No està tot perdut!” Davant nostre, una colla de nens que devien tenir entre 9 i 14 anys anaven junts pel carrer rient i saltant i, tot d’una, s’aturaven al portal d’una casa i, un d’ells trucava a un timbre “Ho veieu, colla de puretes descreguts? – va continuar el nostre amic -  Encara hi ha canalla que juga al carrer!! Aiii com recordo quan tots els meus amics em venien a buscar a casa per baixar a jugar al carrer... encara hi ha colles que ho fan!! ho veieu? Això no es perdrà mai sou una colla de malpa...” i així va continuar l’escena entranyable fins que vam sentir una veu que venia de l’intèrfon i deia “Si, qui hi ha?” i, seguidamanet el grup de nens va cridar a l’uníson “TRUCO O TRATO?!!!”. Com ha canviat tot.