"La bona vida"

Vivim en un país on la gent vesteix roba cara, va en bicis de disseny a tot arreu, no té preocupacions i somriu tothora. Un país on l’amable venedor del mercat et regala una poma amb un somriure (of course) cada matí, on pots estar-te assegut en una terrassa i deixar el portàtil i la càmera sobre la taula sense cap por que ningú te’ls robi. Un país on existeixen xiringuitos solitaris enmig de cales idíliques en plena costa brava, esperant que dos amics joves (que tenen diners i temps de sobra perqué els sous i les vacances de les seves respectives feines així els ho permeten, lo habitual, vaja) el lloguin i muntin, en un pimpam, un concert en plena platja per tots els seus amics. I no emprenyen els veïns ni els hi cal seguretat, ni permisos, ni lavabos, ni ambulància ni res, perqué el nostre país ha assolit un nivell tan gran de respecte i civisme, que les coses s’arreglen amb un parell de trucades i tots contents i somrient!

Vivim en un país així? Segons els publicistes, si, per descomptat! Vaja, i jo sense enterar-me! Ja de petit, era badoc de mena, i suposo que hi ha coses que, malgrat la edat, no canvien mai. Així que ara que, de cop, veient els anuncis de la tele, he obert els ulls, em sento estafat. Estafat per tota aquesta gent que s’inventa històries com que li han embargat la casa, o que s’han quedat sense paga del paro, o que no tenen per menjar i han de recòrrer a Càrites o els serveis socials, o que diuen que han de subsisitir vivint 6 persones de la pensió de l’àvia... que enganyats em teníeu! Tot aixó és fals! Vivim en un país meravellós, ple de bon rollo on la gent va tan sobrada de diners, que es passa el dia a la platja o passetjant o fent cerveses a les terrasses o anant a treballar, peró amb un somriure d’orella a orella, el somriure propi de la tranquilitat dels que saben que tenen un sou digne, vacances pagades, un servei sanitari envejable i, quan pleguin una jubilació de somni, oi que sí, que és així, senyors publicistes?

Doncs òbviment no, no és així ni de lluny! Podria escriure 1000 articles explicant la situació REAL del país, peró tots la coneixeu, ningú millor que la gent normal, els ciutadans, per saber que la cosa no havia estat mai tan malament, o almenys jo no ho recordo, peró pel que em diuen els grans, feia molts anys la cosa no havia estat tan fotuda. Així doncs, en quin planeta viuen els publicistes? Són extraterrestres que viuen entre nosaltres? L’estiu passat, quan una coneguda marca de cervesa va llençar el seu tradicional anunci “bonrotllista” de l’estiu, ja vaig pensar que no era una gran idea pintar tot de color de rosa, quan hi ha més gent que mai que no té ni per menjar, gairebé et feia sentir idiota “que fas que no gaudeixes de la vida? Ets tonto!”, peró veient que aquest any hi tornen i sumant-li l’anunci de Barcelona (on es veu una ciutat totalment irreal, que només el creatiu deu conèixer), ja em sento bastant ofés, sincerament. I el clàssic argument de “oh, li hem de donar a la gent motius d’alegria, amb els temps fotuts que estem vivint” no cola, una cosa és fer un anunci simpàtic i una altra de ben diferent és ensenyar gent passant-s’ho de conya, sense cap preocupació, només gaudir de la vida, fent-los passar com gent normal, d’aquí, com tu o com jo, com si tothom ho pogués fer i, els que no ho fan, son tontos. Crear aquests anuncis perque sembli que aixó és, ja no real, que no s’ho creu ni el mateix publicista, sinó senzillament possible, en els temps que corren, em sembla de mal gust.

Pel que em toca de més a prop, la música, us diré que l’anunci de cervesa, més que irreal, és pura ciència ficció. Només cal parlar amb un parell d’organitzadors de festes majors, per saber la quantitat de permisos i normes que calen per fer un concert a l’aire lliure. Peró deixant de banda aixó, en un país on les actuacions musicals están gravades amb els impostos més cars d’Europa, on les institucions menyspreen sistemàticament la importància de la música a l’escola, on tothom vol festes i concerts al carrer peró, aixó sí, al meu carrer no que vull dormir, on cobrar per actuar, excepte honroses excepcions, sembla una broma (“Ah, peró cobreu? no, aleshores no! Nosaltres us deixem el local per a que us promocioneu, home!” ehem...), en definitiva, on la música és l’últim mico, que algú de fora vegi aquest anunci i cregui que el que s’hi veu és remotament possible, és directament un insult a la intel.ligència.

Potser direu que sòc un amargat, que no sé veure la part positiva de les coses, que no podem estar tot el dia aixafats, peró jo no ho crec així. Jo crec que estem vivnt una situació molt fotuda i em van ensenyar de petit que per sortir dels problemes un s’hi ha d’esforçar, ha de treballar dur i potser, amb sort, les coses milloren. El que crec que no podem fer és mirar cap una altra banda i pensar que, en realitat, tot se solucionarà per si sol i que (que carai!) les coses ja están be i tot és fantàstic i meravellós. Evadir-se de la realitat no fa que aquesta canvïi, i la realitat és que hi ha molta gent que no pot fer vacances, ni a la platja ni enlloc, que ni pot comprar per menjar, i menys encara pagar-se una cerveseta. Ei, de bon rollo ho dic, eh?