La caritat

Els afortunats que vam tenir la sort de nèixer al primer món, tendim a pensar que som la majoria de la humanitat, que tothom viu, més o menys, amb els mínims coberts, quan no és així ni de bon tros. Peró quan veiem per la televisió les imatges de nens i mares famolencs, o de l’eterna guerra africana o del tifó nosequantos que ha arrassat no se quina illa de no se quin país perdut d’asia, matant 50.000 persones, ja no ens afecten el més mínim, estem anestesiats. Ara, si passa una petita desgràcia a prop nostre, aleshores si que parem atenció i sentim llàstima, ràbia o pena. Perqué passa aixó? Doncs no ho sé, peró tinc una teoria. Crec que veure nens famolencs morint a l’Àfrica no ens afecta tant com un assassinat al nostre poble, perque no ens sembla real. És a dir, sabem que és real, o si més no, una miqueta manipulat, peró real. Les xifres no enganyen, cada minut moren bastants nens de fam al món, és un fet, peró tot el que surt a les imatges, no és real per nosaltres. La majoria de nosaltres no ha vist mai un poblat indígena, ni un desert, ni ha vist d’aprop un nen als ossos, ple de mosques, o sigui que, per posar una distància de seguretat entre la realitat i els nostres sentiments d’injustícia, de que “- Caldria fer alguna cosa!” “-Si, em passes el quètxup, siusplau?”, per evitar tot aixó, el nostre cervell ho processa com si fos una pel.lícula de hollywood. Al cap i a la fi, les guerres i les desgràcies passen lluny, a paísos on probablement mai hi posarem els peus, paísos on les injustícies i les desgràcies son tan grans, que semblen “de mentida”. Exactament com a les pel.lícules. El problema és que son reals.

Poca gent té assumit que, perqué nosaltres poguem portar el ritme de vida propi del primer món, cal que morin persones. A països que son ben lluny, aixó si, peró persones com nosaltres, al cap i a la fi. Pot semblar molt fort el que dic, i pot semblar mentida, peró no ho és pas. El que passa és que si ho anéssim recordant sovint, (i si no som uns psicópates) no podríem viure amb la càrrega moral de la enorme injustícia que aixó suposa. I aixó no interessa a ningú, començant pel sistema capitalista, que es basa en gent que no para de consumir i que no pregunta qui, com, on i en quines condicions es fabrica un producte, sinó quant val i prou. Les condicions dels treballadors que ho fabriquen ens importen ben poc. Si un taller de fabricació al sudest asiàtic s’incèndia i moren moltes persones, ens és igual, és el preu que paguem per poder comprar productes barats, i el paguem perque aquestes desgràcies passen ben lluny de casa, a països amb noms extranys, exòtics, que ens deixen indiferents. I és exactament per aixó, que les empreses es deslocalitzen a aquests països, perqué les condicions que exigim per treballar nosaltres, no les exigim a aquests països, perqué podem estar al matí a una manifestació perque no tanquin una planta de fabricació de televisors que hi ha a la nostra ciutat, i a la tarda anar a comprar una tv de pantalla plana a un centre comercial, i exigir no pagar més de 600 euros. Si volem que la tv es fabriqui aquí, costarà molt més, peró nosaltres no estem disposats a pagar-ho, així doncs, en que quedem? Com podem exigir a la fàbrica es quedi, si ningú li comprarà cap televisió perque comprarem les que es fan a Taiwan, que valen la meitat? Contradiccions del món modern!

Dit aixó, admeto que jo tampoc faig gaire res per canviar la situació. Si, col.laboro amb un parell de ONG’s i tal, peró no he escrit els dos paràgrafs anteriors per ara penjar-me una medalla a la filantropia i la bonhomia al tercer. No he anat mai a l’Àfrica a ajudar, no he anat al pol nord a salvar balenes i, a tot estirar, vaig fer de voluntari de la Creu Roja durant un parell d’anys, fa una eternitat. I punt, aquest és el meu historial. Peró precisament, és aquesta l’actitut que em rebenta, la de la gent que intenta imposar-te la seva (suposada) solidaritat. Una solidaritat que, normalment els ocupa més temps parlant de lo solidaris que són, que no pas ajudant. Gent a qui li agrada més penjar-se medalles, que no pas ajudar realment. A qui agrada fer sentir malament la gent, fer-los sentir miserables i culpables de cada injustícia que succeeïx al món.

Fa un temps, l’home-ONG Bono, feia un concert amb la seva banda, U2, a Glasgow, Escòcia. En un moment donat del concert, va succeïr una cosa que va deixar el públic astorat. Bono, va demanar al públic que, sisplau, es mantingués en el més estricte silenci. Va costar uns minuts, peró finalment, el públic va fer cas al sant pare i va callar. Aleshores, Bono, va començar a aplaudir, amb un ritme molt pausat, aproximadament una palmada cada 20 segons. La gent no sabía que passava i pensàven que s’havia tornat boig. Aquest era, precisament, l’efecte que buscava provocar Bono en el seu públic. Al cap d’uns minuts fent aixó, Bono, s’encarà cap al micròfon i digué “cada vegada que aplaudeixo, mor un nen de fam al món”. Genial! El missatge havia estat pronunciat! Peró aleshores, enmig del silenci del públic, es va sentir una veu a les primeres files, que en un perfecte accent escocés va dir cridant “Doncs deixa d’aplaudir, malparit!!!”