La gente como nosotros no tiene miedo

Aquesta és una novel·la que colpeix. No et pot deixar indiferent ja que s’hi barregen les accions més brutals que es poden donar en una guerra o en una acció terrorista, fins a moments que estan carregats d’ironia, sarcasme i fins i tot humor. La novel·la té a més el punt necessari de credibilitat donat que la seva autora va formar part del l’exèrcit com les tres protagonistes de l’acció. 

Shani Boianjiu és nascuda a Jerusalem però va créixer en una ciutat fronterera amb el Líban. Va passar dos anys de servei militar amb l’exèrcit israelià. Posteriorment va estudiar a Harvard. Literàriament va començar amb col·laboracions de ficció en diverses revistes, va guanyar el premi “5urder35” que concedeix la National Book Foundation i també va ser finalista el 2013 del premi Sami Rohr que guardona els treballs d’estudi sobre l’experiència del poble jueu.

La gente como nosotros no tiene miedo. És la seva primera novel·la amb la que ja ha obtingut un gran ressò mediàtic, amb una crítica excel·lent i ja ha estat traduïda a 23 idiomes. En el llibre Boianjiu ens explica les situacions que han de viure, les sensacions que tenen i les perspectives vitals de tres joves adolescents que un cop acabats els estudis han d’incorporar-se a l’exèrcit israelià per fer el corresponent servei militar. Yael, Avishag i Lea són les tres joves que viuen les experiències i veuen com la seva vida, fins el moment plàcida, queda totalment canviada amb l’enrolament a l’exèrcit.

Cadascuna d’elles prové de famílies molt diverses però totes elles amb un cert nivell de desestructuració o bé amb les seqüeles de les guerres que han hagut de lliurar els israelians. El canvi és brutal passen d’una adolescència més o menys confortable, amb les vivències pròpies d’unes estudiants que van seguint els cursos a l’escola, fins a la realitat de l’exèrcit amb els components masclistes i també amb tota la crueltat que es viu en un país que està permanentment en estat de guerra i alerta.

Passar de l’escola a la caserna, de viure en una mena de bombolla, a on tot és fàcil, a trobar-se amb inconvenients que segons com es resolguin pot significar traspassar la línea entre la vida i la mort. D’estar en una classe a patrullar amb les armes a la mà. Un exercici que mostra l’absurditat de moltes de les situacions que els tocarà viure. Entrar a l’edat adulta per la via de la duresa de la realitat que fins els moment havien viscut només en els entorn familiars.

Sens dubte alguns del episodis que són narrats en el llibre tenen un cert transfons de realitat, la que va viure l’autora quan va estar enrolada en l’exèrcit. Ho fa fent viure a cada una de les protagonistes situacions que quan es llegeixen resulten del tot imprevisibles, les que  viuen els soldats  en moments de tensió bèl·lica. Algunes d’aquestes situacions poden resultar sorprenents com la que viu la Yael embolicant-se amb el soldat a qui com a càstig ha d’ensenyar a disparar. Ho aconsegueix que n’aprengui i aconsegueix també emportar-se’l al llit. La Lea que en un exercici d’imaginació va recreant moments de la vida dels palestins a qui controla en un pas fronterer, els situa a la casa seva i amb vivències que creu poden tenir. Finalment la seva imaginació queda trencada per la mort  d’un soldat sota el seu comandament a mans d’un palestí. O bé la contemplació per part de l’Avisahg de com els refugiats es llencen damunt les tanques de filferro amb navalles. Com poden resistir i com alguns d’ells es salven després d’haver passat un infern per arribar fins a Israel.

La narració conté moments d‘autèntica comicitat per no dir grotescos com el dels tres manifestants que reclamen a l’exèrcit que els dissolgui amb la màxima contundència possible per esdevenir notícia de premsa i justificar la seva actitud.

És una espiral d’absurditat i comicitat si no fos pel rerefons tràgic que té. Però la narració té moments de gran duresa quan es produeixen atemptats terroristes o quan la Lea manté retingut a casa seva a un palestí a qui acusa d’haver mort a un soldat en un control. Les tres noies viuen un procés cap el deteriorament personal fruit de les situacions, algunes absurdes, que els toca viure. La tensió permanent en que cal estar acaba passant factura i després es manifestarà amb situacions personals de cert conflicte interior. La narració mostra també la vida a l’exèrcit israelià i la manera diferent  com l’afronten els i les joves que hi serveixen, els efectes que després tindrà sobre les seves vides però també com hi ha un cert adoctrinament. No és fàcil viure en un país que esta marcat massa vegades pel terror i per les guerres de subsistència com a país amb unes fronteres permanentment hostils i que cal defensar.

El llibre però no jutja ni la posició d’Israel ni tampoc entra en la valoració de la  situació de Palestina. La barreja de la ironia, amb un cert distanciament i tracte amb normalitat els temes més durs es una constant en l’estil del llibre.

La narració s’endinsa en l’anàlisi de les protagonistes analitzant-ne la seva personalitat, les seves aventures amoroses, les dificultats de relació familiar i d’inserir-se en la societat, les contradiccions de les relacions entre elles i la societat a les que han hagut de servir des de l’exèrcit.

Original, molt interessant i ens ofereix  una visió diferent  de la quotidianitat  en un país on la vida està permanentment amenaçada.  

La gente como nosotros no tiene miedo
Shani Boianjiu
Editorial Alfaguara
Madrid, 2013