Les pensions públiques tenen futur

El passat divendres, dia 7 de març, vaig participar en una taula rodona i debat sota el títol “Pensions actuals i futures: què proposen?” a l'auditori de la Plaça de l'om de Manresa, organitzada pel “Grup de Defensa de les Pensions al Bages”.

La taula estava composada per representants de diferents forces polítiques del país. Jo vaig participar en condició de membre de la CUP i la resta de persones que conformaren la taula van ser: Carles Campuzano (diputat al Congrés per CIU), Josep Ginesta (president de la sectorial de Treball d'ERC), Diego Casas (responsable del Món del Treball al Bages per EUiA), Joan Coscubiela (diputat al Congrés per ICV), Antoni Gallego (diputat al Congrés pel PP) i Isabel López (diputada al Congrés pel PSC). Va presentar l'acte i moderar el debat en Carles Blaya, periodista de Regió 7.

Més que un debat, va ser una exposició d'arguments en bateria, amb una exposició inicial de 7 minuts per persona, ordenada segons el moderador, de menor a major en funció de la representació al Parlament de Catalunya. Ordre curiós, tenint en compte que cap dels presents érem diputats d'aquesta cambra (la majoria ho eren al Congrés dels Diputats espanyol). A més se'm fa difícil entendre que ICV i EUiA gaudissin cadascú del seu temps i representant quan al Parlament comparteixen candidatura i grup (s'haurien pogut repartir temps i representant, oi?). També és curiós com em van fer parlar primer a mí (per “representar el grup més petit”, quan tenim el mateix nombre de diputats i diputada que EUiA i no es pot determinar qui va obtenir més nombre de vots).

En fi, curiositats formals a banda, la meva primera intervenció (7 minuts de rellotge) se'm van quedar mooolt curta, i més tenint en compte que essent el primer en intervenir no tenia gaire la noció del temps que disposàvem. 

Havia pres notes per fer un repàs a l'Estat del Benestar des del seu naixement a la postguerra mundial com a concessió de la burgesia europea a la classe treballadora per assimilar-la al sistema capitalista, al desmantellament progressiu (des de la caiguda del mur) dels serveis públics que teoritzen els neoliberals i apliquen governs de diferents colors, privatitzant-los i convertint-los en una eina pel capital financer especulatiu que en els propers temps pot esdevenir equivalent al totxo de les darreres dècades.

També vaig esbossar que la situació actual està condicionada per la socialització del deute privat generat en l'esclat de la bombolla immobiliària i en el fet que la classe política està fent recaure sobre les classes populars l'orgia especulativa que ens ha precedit. Tot en el marc d'un sistema on les finances manen l'economia, l'economia mana la política i els governs no són més que mers executors del que decideix el centre de poder, concentrat en el que anomenem la troika, que controla les decisions empresarials (cada vegada més allunyades dels centres de treball), les decisions polítiques (cada vegada més allunyades de la ciutadania), i les decisions socials (aíllant socialment les persones en el consumisme individualista que imposen mitjançant els mitjans de control social).

Quan el moderador em va recordar que em quedava un minut vaig haver d'abocar com vaig poder una de les idees força que volia transmetre: el futur de les pensions públiques depèn de la voluntat política, perquè un govern tindrà poc o molt però si la seva prioritat és la política social hi abocarà tot els esforços. No em va donar temps per a més i totes aquestes idees les vaig haver bo i vomitat de manera desordenada per la pressió del temps.

De les intervencions de la resta de persones de la taula em va sorprendre que compartíem una sèrie de consideracions:

– Defensa del sistema públic.
– Defensa del sistema de repartiment com a garant de solidaritat intergeneracional.
– El sistema públic de pensions te més bona salut del que vol fer creure el govern espanyol i ha aguantat millor l'embat de la crisi que no pas el sistema bancari.
– Crítica a la darrera reforma aprovada pel govern espanyol del PP que suposa a la pràctica una disminució de les pensions ja meritades al desaparèixer la revisió automàtica en funció de l'IPC i l'aplicació d'uns criteris de revalorització que tenen en compte la “salut financera de la Seguretat Social”, i la disminució de la pensió inicial perquè en calcular-se se li aplicarà un coeficient reductor en funció de l'esperança de vida.
– Que per millorar la situació s'ha de posar l'accent en l'augment d'ingressos i no en la disminució de la despesa.
– Que cal un marc de relacions laborals que generin unes cotitzacions com a aportacions suficients al sistema.

L'únic que semblava fora de lloc amb un discurs totalment allunyat del de la resta de ponents va ser el diputat del PP, que fins i tot va marxar a mig acte, indignat per una intervenció, al meu parer inconvenient, d'una persona del públic.

També va sortir a debat l'afectació d'una eventual independència del Principat en el tema de les pensions.

Les representants del PSC i del PP, evidentment, no van voler ni plantejar-s'ho. El d'ICV va venir a dir que no podem enganyar la gent fent creure que seria una cosa fàcil. El d'EUiA no va entrar en matèria de pensions sinó en un genèric “independència” segons el model social que en resultés. La resta vam transmetre que la normativa internacional regula aquest aspecte en un procés de secessió i que les pensions que garantides o bé pel reglament comunitari (cas de quedar dins de l'UE) o bé pel conveni bilateral de Seguretat Social que s'hauria de fer amb el regne d'Espanya o multilateral amb la resta de països europeus.

El representant d'ERC es va aventurar a dir que les pensions estarien més ben garantides en un Estat Català que no pas a l'Estat espanyol. Jo vaig pensar que depèn del model social i laboral que sortís del procés constituent (mentre em preguntava mentalment si com a director de Recursos Humans que és de la UOC havia aplicat les reformes laborals que criticava).

Altres aspectes també van sortir com l'envelliment de la població, l'augment de l'esperança de vida i la relació entre pensionistes i cotitzants. En Carles Campuzano (diputat de CIU) i la diputada del PSC van criticar la darrera reforma del sistema de pensions aprovada per l'actual govern espanyol del PP, però van defensar la que es va aprovar amb els vots favorables, entre altres, dels seus grups quan governava Zapatero, que va suposar l'augment de l'edat de jubilació als 67 anys, i l'augment de les bases de cotització a tenir en compte per la base reguladora de la pensió de 15 a 25 anys.

La socialista Isabel López va destacar que la reforma aprovada quan el seu partit era al govern no significava un augment automàtic de l'edat de jubilació sinó que es necessitarien 37 anys de cotització per poder-se jubilar als 65 sense reducció (cert però, del jovent actual, quants arribaran als 65 anys amb 37 anys de cotització efectiva?).

En Campuzano va defensar el vot favorable a la reforma de pensions feta en temps del govern de Zapatero perquè, al seu parer, aquestes mesures ja eren suficients per  garantir la viabilitat de les pensions en front del repte vegetatiu, i perquè les reformes anteriors gaudien d'amplis consensos en el marc del Pacte de Toledo. Sentint les tesis “socialdemòcrates” d'en Carles (m'ha passat més vegades en sentir-lo parlar de polítiques socials) anava pensant qui té més influència en la política socioeconòmica a CIU si en Campuzano o el neoliberal i colorit Xavier Sala Martín, i què pensaria aquest darrer del discurs que mantè el vilanoví.

La meva segona intervenció (2 minuts de rellotge) la vaig intentar centrar en fer algunes propostes, després de dir que les reformes dels governs sempre es basen en estudis interessats fets per comissions de pretesos experts que estan a sou de les companyies d'assegurances, beneficiaries d'una eventual privatització de les pensions (coincidint amb l'exposat al respecte pel Joan Coscubiela (ICV), que deu tenir informació de primera mà perquè és professor d'ESADE, una de les escoles econòmiques que defensen a ultrança les tesis neoliberals.

La idea general que volia transmetre (i compartida per la majoria de ponents) era garantir un augment dels ingressos i no retallar la despesa. Vaig concretar les següents:

– Que una part dels impostos financin les pensions (perquè la Seguretat Social és la única Administració Pública que s'ha d'autofinançar?). Aquesta idea era compartida per altres, relacionant-la en garantir que es destini un % del PIB en pensions, fins i tot pel representant de CIU sempre que fos una mesura temporal.
– Que es fomenti una política econòmico laboral que generi feines amb alt valor afegit, i salaris en conseqüència, que aportin cotitzacions suficients (trencant la idea del PP de la davallada de nº de persones actives per pensionista, vaig posar l'exemple que amb el que cotitzem els presents a la taula, amb la certesa que jo sóc el que te el sou més petit, aportem el mateix import que 14 pensions mínimes de jubilació).
– Destinar les aportacions dels plans de pensions privats al fons públic de la Seguretat Social.

Malgrat reconèixer que les mesures immediates haurien d'anar per aquí, no vaig deixar passar l'ocasió de posar l'accent en que, més enllà de posar pegats, s'ha d'atacar el sistema d'arrel:

– Fer una auditoria ciutadana del deute.
– Negar-se a pagar la part del deute que sigui declarada il•legítima.
– Pactar l'ajornament de la part del deute que no sigui il•legítima
– Establir una renda mínima ciutadana garantida i, llavors, fer una reforma en profunditat del sistema fiscal augmentant la pressió directa i progressiva i de les pensions (que amb la presència de la renda mínima s'haurien de revisar. (el ponent d'EUiA també va posar l'accent en la fiscalitat i la redistribució de la riquesa).

Després d'aquest segon torn va ser el moment de les intervencions del públic, que van anar en consonància amb el que s'havia exposat des de la taula (a excepció feta del que deia el representant del PP).

Finalment ens van deixar un minut per respondre les intervencions del públic o fer algun apunt final. El vaig dedicar a carregar en contra dels plans de pensions privats i ho vaig fer des d'un posicionament autocrític des de l'esquerra, dient que en temps de vaques grasses tothom havia caigut en la temptació dels plans de pensions mirant cap a la banda on estava la diputada socialista Isabel López que, segons la seva declaració de béns publicada a la web del Congrés, te un pla de pensions (i un fons d'inversió en renda variable).

La resposta airada no va venir d'ella sinó de qui tenia al costat (el del PP ja havia marxat), en Joan Coscubiela, que amb el braç anava dient que no, que ell no tenia cap pla de pensions. Vaig replicar que jo sí que tenia un de pla de pensions, a la força, perquè sóc funcionari de la Tresoreria de la Seguretat Social i m'havien fet un “d'empresa” que te com a entitat dipositària el BBVA i com a entitat gestora una societat participada pel propi BBVA i els sindicats UGT i CCOO. La contrarréplica va venir altra vegada de l'ex-segretari general de CCOO de Catalunya i ara diputat d'ICV al congrés fent una defensa, “des de l'esquerra” dels plans de pensions d'empresa per tal de “millorar”, en l'àmbit de la negociació col·lectiva, la pensió dels treballadors mitjançant aquest “salari diferit”. La “defensora del delegat/a d'UGT” i diputada socialista no va dir res.

Fora del debat, vaig anar a trobar al Joan Coscubiela per explicar-li que no m'estava referint a ell quan havia dit que a la web del Congrés es podia consultar com alguns dels presents tenien plans de pensions. Em vaig trobar altra vegada una defensa a ultrança dels plans de pensions d'empresa:“amb certes actituds se li fa el joc a la dreta” em va dir. Li vaig respondre que els plans de pensions d'empresa només beneficien els  treballadors que cobren els salaris més alts i cotitzen per la base màxima. A la resta, el “salari diferit” no li serveix de res, perquè no augmenta la seva base de cotització. Li vaig posar l'exemple: “si enlloc de destinar 100 euros a un pla de pensions em donessin 70 euros (ja assumeixo la cotització social) a salari real, disposaria ara d'aquests 70 euros i també veuria augmentada 70 euros la base de cotització per a la futura pensió perquè el meu sou no arriba a la base màxima. No vaig obtenir resposta.

Amb tot, crec que totes les persones participants el debat se'ns va fer curt, perquè van quedar molts temes pendents, i el format de l'acte era molt rígid (potser havia de ser-ho perquè érem molts els participants).

Vull aprofitar per agrair al grup organitzador l'haver-me convidat i al José Miguel per haver-me acompanyat. Va ser una experiència gratificant i, si tots els participants ens creiem el que diem i estem disposats a actuar políticament en conseqüència, les pensions públiques tenen futur.

Enllaços a notícies sobre la xerrada a la premsa comarcal del Bages

http://www.regio7.cat/manresa/2014/03/08/representant-del-pp-surt-escaldat/260320.html
http://t.naciodigital.cat/manresainfo/index.php?id=42132
http://t.naciodigital.cat/manresainfo/index.php?seccio=amplia&id=42142