Si us toca triar escola

Llegeixo del diari Ara, el petit reportatge titulat Mil preguntes i una decisió, del dilluns deu de març. N’he seleccionat algun paràgraf: “Casesmeireo (pedagog) proposa als pares que “visitin amb naturalitat diverses escoles i no es fixin només en les instal·lacions, el menjador, el poliesportiu o les aules”. “Han de recollir una visió del clima del centre -recomana Casesmeireo-: si està decorat amb els treballs dels alumnes, les activitats no lectives que ofereix, com és la relació de pares i professors, com funciona l’AMPA, cal fixar-se com surten els alumnes del centre, el comiat entre alumnes i professorat, si hi ha flexibilitat d’horari per parlar amb el tutor quan sorgeix un problema…” També és important elaborar un llistat de preguntes o qüestions que preocupin els pares i mirar d’obtenir respostes clares. “I quan es té tot més definit val la pena demanar una entrevista personalitzada amb la direcció per acabar d’aclarir dubtes”.

Casesmeireo subratlla que “és molt important el compromís real del centre per a una formació integral de l’alumne: des del punt de vista intel·lectual, ètic-afectiu i amb sentit de transcendència (obertura a qüestions de fons i espiritualitat, ja sigui religiosa, laica o aconfessional)”. En termes de didàctica val la pena apostar per centres amb metodologies actives, que estimulin l’exploració i la iniciativa, el gust per pensar i participar i per aprendre dels errors i treballar en grup.”

Amb tot el respecte pel senyor Casesmeireo, vull fer unes puntualitzacions per si de cas algun pare o mare ha pres nota dels seus consells. Les aules de Catalunya de ben segur que estaran decorades amb treballs del alumnes; no en tinc cap dubte. Tots els centres escolars saben perfectament com han de presentar-se davant els pares. Treballs ben presentats, projectes llampants en noves tecnologies, murals divertits de colors, el sistema solar a escala penjat del sostre, fotografies somrients dels nens i nenes experimentant, rient, jugant, d’excursió al Delta del Llobregat o fent terrissa. En algunes escoles el moviment generat els dies al voltant de les portes obertes és un rebombori únic, una operació concertada a gran escala de maquillatge i decoració en la qual els alumnes tenen un protagonisme important i els professors -com a responsables cadascun del seu estand- una responsabilitat seriosa.

Per això jo els aconsellaria justament el contrari: fixar-se en les instal·lacions, sobretot en les aules, que observin què hi ha al darrere. Quants anys semblen tenir els llibres de la biblioteca, els mobles, la pissarra… En fi, tot allò que no es pot dissimular o guarnir. Establir una proporció aproximada entre l’antiguitat de l’edifici i la dels seus elements interiors: m’explico, veureu escoles centenàries que semblen tenir vint anys, i escoles de vint anys que semblen tenir efectivament vint anys. Quedeu-vos amb la primera.

Sobre el clima del centre sempre és difícil fer-se una idea cabal des de fora. Seria magnífic, però la veritat és que amb una visita no és possible treure’n una conclusió ferma al respecte. Dels comentaris que fan els veïns o que es pesquen al vol a la perruqueria val més no refiar-se’n, cadascú explica la fira segons li ha anat. I de la sortida dels alumnes, si vol vagi a veure-la, però si no té temps, jo li explico: els petits, fins als vuit o nou anys, surten amb la professora -gairebé sempre és dona- contents i feliços; s’acomiadaran d’ella, potser fins i tot amb un petó, i correran cap a la mare o el pare o l’avi o la cangur de torn. A mesura que creixen tot això es va perdent, carreguen motxilles més pesades i la mestra ja no els acompanya fins a la sortida. A l’ESO, sobretot els darrers cursos, els alumnes no donen gaire bona imatge. No es preocupi si no li agraden, és normal.

El darrer paràgraf és música celestial. Cap director de centre educatiu de Catalunya és tan ruc de dir alguna cosa diferent al que proposa el senyor Casesmeireo. Formació integral, valors, transcendència, metodologies innovadores… Us deixaran anar el mateix rotllo si fa no fa allà on aneu. Treballar en grup, gust per aprendre, anglès des de l’úter, noves tecnologies…

Mentre vagin xerrant d’aquestes entelèquies, vostè posi’s una antropològica barretina per pensar com a bon català i continuï observant atentament el sostre, les rajoles, les portes i tot allò que li sembli incapaç de mentir o dissimular. És el moment també de pensar les preguntes importants: quants alumnes té en total l’etapa? Quants professors i professionals? (La divisió faci-la a casa) Quin horari fan? (Triï el que més li convingui, però pensi que el seu fill o la seva filla voldran jugar a futbol o a bàsquet, fer teatre o ampliar l’anglès) Quants diners em costarà tot plegat?

I no es deixi enredar per pantalles, pissarres digitals o connexions a Internet a totes les tauletes de la classe. Tots sabem que es pot fer pensar un nen amb una canya i dues xapes i que per estupiditzar-lo no hi ha res millor que una televisió.

Tothom sap guarnir-se i quedar bé un dia a l’any. Busqui els detalls, la cura per les petites coses, tot allò que no és tan important, la xapa i la pintura. Si en això són bons, no ho dubti, en la resta també ho seran.

L’article continuava així: “Sònia Serrano i Pau Gil estan a punt de fer un gir important en la seva manera d’entendre l’educació dels seus fills. “Sóc fill de mestre de l’escola pública, sempre he estudiat a la pública, i vam apostar-hi per a l’educació dels nostres dos fills, un a segon i el gran a cinquè de primària. Però amb el gran no hem estat de sort i ens hem trobat amb una escola que cada vegada té menys recursos, ha topat amb mestres molt desmotivats i això també ha acabat afectant molt el nivell i els continguts”, lamenta. Fa dos dissabtes van ser a les portes obertes d’un centre concertat i cristià que tenen molt a prop de casa i els va encantar. “Hi ha coses que no ens fan el pes, com ara que porten uniforme o que el crucifix és a totes les aules. Però si ho posem a la balança, els continguts, l’atenció personalitzada, el suport pedagògic, el bon nivell en TIC i idiomes i les instal·lacions, molt noves, compensen amb escreix”.

No és per fer propaganda de la concertada, és que la pública -i moltes concertades- necessiten recursos. NE-CES-SI-TEN.