Toca decidir-se!

Perquè al final, el que toca és prendre una decisió i per més dades que tinguem sobre la taula gairebé mai decidir-se es torna més fàcil. Heu anat a veure les tres o quatre escoles que de bon principi ja us estaven bé, us han donat uns fulletons explicatius -els més cars i bonics que hi veureu mai més-, us han tractat prou bé, heu escoltat a famílies conegudes parlar dels seus propòsits i ara cal posar a la llista una escola en el número ú. Però com podem fer-ho abans de provar-la? No hi ha un temps de garantia? No podem sortir junts una temporada a veure si ens va bé?

Quan jo tenia sis anys els pares van passar pel mateix tràngol. Vam anar a veure una escola que tenia anomenada al barri. Recordo d’aquella visita que al pati hi havia uns nois entrenant, feien hoquei sobre patins. Feien molt soroll i jo era incapaç de seguir aquella bola negra tan ràpida. Em vaig sentir molt petit, molt. Però als pares els va agradar i van quedar ben convençuts. Que la tieta Antònia insistís que els maristes de Sants eren la millor opció no semblava servir, ens queia una mica lluny. Però vet aquí que pocs dies després la mare va veure una cua de gent en una porta del carrer Vallespir, va preguntar i li van dir que era l’últim dia per matricular alumnes de primer als maristes de les Corts. La mare es va posar a la cua pensant que així coneixeria l’escola de la qual fins llavors no sabia ni tan sols que existís. Devia anar barrinant que era la més propera a casa, però també la més lletja amb diferència. Quan ens va tocar el torn va resultar que de l’escola no en vam veure res; vam passar al despatx del director. No recordo res de la conversa, només que em va fer llegir en veu alta i que quan vaig haver acabat em va donar un caramel. Estava admès. La mare va sortir, va trucar des d’una cabina telefònica al pare, li va semblar bé, va esperar que arribés l’avi amb diners en efectiu, va pagar i amb el rebut a la mà, cap a casa a fer el dinar. S’havia aturat per curiositat i sortia amb el nen matriculat a l’escola d’on, per uns o altres motius, ja no en sortiria fins als trenta-sis anys.

La casualitat -o el destí, o la Providència- juguen un paper crucial en les decisions de la nostra vida. La tieta va estar contenta a mitges, ella volia que jo anés a Sants, al pare li va semblar bé perquè el que no volia era una escola de pis sense patis, ni llum, ni més nom que el del senyor propietari. Jo mantenia el meu desconcert habitual en les qüestions importants, ara bé, això de sortir d’un parvulari amb un nom fàcil i entenedor com “Pinotxo” per anar a un col·legi amb un nom incomprensible com “maristaslascorts” no em feia gaire bona espina.

Decideixi’s que al final les coses sortiran bé. L’escola serà el conjunt de relacions d’amistat, de respecte, potser d’admiració que teixirà el seu fill o filla amb els seus companys i professors. Ell o ella construiran la seva escola. Per més que ara ens hi trenquem el cap, calculem, ponderem i fem previsions amb la màxima prudència no es pot controlar quina mena d’escola, de vivència escolar, serà capaç de bastir aquest nen o nena juntament amb els seus nous companys. Probablement una de molt millor que la que ens temem; apostaria que seran capaços de fer-se amics, de passar-s’ho bé, de resistir -com hem fet tots- els professors més avorrits i de gaudir amb els més entretinguts.

En resum, després de la convenient i necessària gira per les escoles recollint tota la informació rellevant, després d’haver-ho racionalment meditat amb el seny agrícola de tot bon català, deixi’s d’orgues i faci cas del seu cor, de la seva intuïció. Opti per aquella que el fa somriure, encara que només sigui mentalment. El seu fill o filla farà la resta.

I un cop ha fet la tria, quan al cap d’uns dies aparegui a les llistes el seu nom, recordi que no ha triat una escola per al seu fill només. Ha de ser també la seva escola, però aquest tema me’l reservo per la setmana vinent.