Sentir els colors

Ara ja està fet. La Júlia, l’Arnau, el Badr, la Irene, tots tenen escola. Abans del quinze de setembre -és el que marca la correcció política- entraran a l’aula i començaran a crear un grup, després una colla, qui sap si una amistat per tota la vida. Per a molts d’ells serà el primer àmbit on gaudiran d’una certa independència, un banc de proves per a la seva llibertat, unes hores al dia per ser ells mateixos fora del camp visual dels pares. Per posar-se a prova amb el llapis i el paper, amb la pilota als peus, amb les gràcies i trapelleries amb els seus companys. Per descuidar-se un abric, per amagar papers rebregats al fons del calaix, per ser, en definitiva, protagonista principal, per primer cop, de la seva història. Per tot això, en els encerts i en les errades, en les felicitacions i en les correccions, l’escola “mola”.

Per primer cop a la vida, anireu a remolc respecte als vostres fills. Ells marcaran el ritme. No ho dubteu, d’aquí a pocs anys una colla de gent que ara són absoluts desconeguts passaran a la categoria d’amics, compartiran aniversaris, berenars, parcs infantils, sopars de fi de curs i revetlles de Sant Joan. En un primer moment serà “el pare de” o “la mare de”, de seguida es convertirà en un contacte al Whattsapp, gairebé immediatament a algú se li acudirà muntar el grup. Pels volts de Nadal, si no és que sempre heu de delegar la recollida dels fills en un avi o en la cangur, una bona part d’aquests desconeguts ja tindran nom propi. D’aquí a uns anys, si tot rutlla amb normalitat, una bona part de les vostres relacions i activitats de cap de setmana les deureu, directament o indirecta, als seus fills i a les activitats a l’entorn de l’escola. El millor de tot, és que si això us succeeix us trobareu dient-vos satisfets: l’escola “mola”.

Alguns es dedicaran a comentar els fets de l’escola com si no fossin cosa seva: parlaran de si els mestres ho fan bé o no tant, de si els exigeixen massa o massa poc, de si es guanyen molts diners amb les colònies o si aquella professora fa cara de bruixa. Tot des del punt de vista de qui és usuari o client i res més. Us ho demano si us plau, resistiu aquesta temptació. L’escola és cosa vostra! Tot el que succeeix de nou a cinc és cosa vostra! Però no com unes mandonguilles al restaurant o com la revisió del cotxe al taller. Esteu implicats en la feina de l’escola, sou a la cuina o al taller juntament amb els altres pares i mares i amb els professors i professores. No podeu triar la neutralitat, no podeu observar des de fora; efectivament sou dins l’escola de la mateixa manera que la mestra d’infantil era dins de casa vostra. O no? No és cert que el seu nom sortia a les hores dels sopars? I que si el Marc no feia cas li dèiem que l’endemà li diríem a la “senyu“, a la “profe” o a la Sílvia?  

Educar és un ofici complicat perquè malgrat tenir unes tècniques, una ciència i unes obligacions, es basa fonamentalment en una relació. Una relació personal entre l’educador, l’alumne i la família, la família sencera entesa com tots aquells que comparteixen sostre a l’hora d’anar-se’n a dormir. I les relacions sempre funcionen en dues direccions. A través del vostre fill o filla, heu entrat en una nova relació, cuideu-la, i, si podeu, estimeu-la. Compreu-vos la samarreta de l’equip de l’escola, poseu-vos-la i actueu com amb el vostre equip preferit: les crítiques, constructives i de portes endins; disponibilitat per col·laborar i confiança incondicional. És demanar molt, ho sé, però funcionaria tan bé tot si ens féssim aquest regal entre tots.