Mas desobeirà o trairà

Aquests dies estem sentint altra vegada els cants de sirenes de “eleccions plebiscitàries”, “recerca de la legalitat”, “el referèndum d'autodeterminació és constitucional”, “s'ha de negociar”, “proposem reformar la Constitució”, “una Catalunya independent estaria dins o fora de l'UE”, etc. Anava a escriure un article de nou sobre el que penso de tot plegat, però de seguida he sentit que això ja ho havia escrit. Així que he preferit fer un matxambrat de dos articles que vaig escriure el setembre de l'any passat. Som-hi:

Una de les qüestions que està al centre del debat sobre l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya és sota quin marc legal es podria fer efectiu o si caldria exercir la desobediència civil i institucional en alguna de les fases del procés. Des del meu punt de vista hi ha un error de base en condicionar l'expressió popular a la cerca d'un marc legal previ. Aquesta recerca aferrissada d'un encaix legal previ a l'exercici del dret a l'autodeterminació menysté l'eficàcia de la desobediència com a instrument per a la conquesta de drets quan ha estat històricament útil i sovint necessari per acabar amb situacions de discriminació aconseguint l'assoliment i l'exercici dels drets que són negats.

La recerca d'aquesta legalitat situa la negociació en el centre del procés. No és que sigui contrari a la negociació, però considero que la negociació s'ha d'intentar però que és innegociable l'exercici d'un dret. És a dir, que una vegada s'ha dialogat i el resultat ha estat una negativa a l'exercici d'un dret legítim, tota negociació només pot anar encaminada a la rebaixa de les pretensions inicials.

La negativa d'Espanya de reconèixer el dret legítim a l'autodeterminació que té Catalunya com a nació és més que evident, per tant, tota la negociació només pot suposar la cessió per ambdues parts. Podem especular que la cessió per la banda espanyola podria venir en forma de pacte fiscal, de reconeixement de l'asimetria en el tractament de Catalunya com a Comunitat Autònoma, etc. I la banda catalana, en què cediria? Jo entenc que no hi ha d'haver més límit que la lliure voluntat de la ciutadania, no és possible la cessió, és inadmissible. Davant de la negativa a reconèixer un dret col•lectiu bàsic com aquest, no s'ha de negociar res més, perquè qualsevol negociació significa renúncia o, pitjor, rendició. Renúncies i rendicions de les que estem fartes i a les que ens te acostumada la classe política dirigent catalana a les ordres de les elits econòmiques.

El reconeixement, l'encaix legal dins de la comunitat internacional, de la nostra independència arribarà, només, després d'un acte de desobediència. Estic convençut d'això perquè ni la llei de consultes populars per via de referèndum ni la futura llei catalana de consultes no refrendatàries ens portarà a la independència per si mateixes, perquè formen part de la legalitat espanyola i aquesta ni la preveu ni hi ha voluntat política que així sigui.

És de calaix que la mateixa sort tindria una proposta de reforma de la Constitució espanyola profunda, encara que es fes després d'unes eleccions plebiscitàries i/o una DUI, i estic convençut que en aquell moment obrir una (nova) negociació serviria per estar en una situació de més força que no pas ara, però no per a que Espanya accepti la independència de Catalunya sinó, potser, el plantejament d'un concert econòmic i alguna competència més (de ser acceptada per la part catalana nova rendició, si el que es vol realment és el dret a l'autodeterminació amb l'opció per la independència).

Hem de tenir en compte que unes eleccions plebiscitàries només són unes eleccions autonòmiques convocades a l'empara de la legislació espanyola en la que una sèrie de forces polítiques es comprometen a incloure en el seu programa l'exercici del dret a l'autodeterminació. És a dir res diferent a les darreres eleccions autonòmiques. Altra cosa és que es convoquin, no amb intenció plebiscitària, sinó amb la intenció electoralista de reforçar la majoria parlamentària de les forces que sostenen el govern.

En aquesta conjuntura, m'agradaria que aquells que defensen aferrissadament sotmetre's a la legalitat prèviament a l'exercici del dret a l'autodeterminació es posicionessin respecte a la possibilitat d'exercir la desobediència civil i institucional en alguna fase del procés: ja sigui celebrant una consulta en contra del que determini la llei i la justícia espanyola, ja sigui utilitzant la via de fet després de fer una DUI, davant dels organismes internacionals i davant del poble català. Assumida la independència pels i les pròpies catalanes, serà el moment de cercar o crear àmbits de legalitat i l'encaix del nostre país al nostre entorn i al món. I si algú creu que és un posicionament més ingenu que creure que Espanya acceptarà de bon grat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i el procés de secessió que se'n podria derivar, que busqui exemples en la Història que en buscarà un grapat.

Cas apart, però relacionat i també, com a mínim, pervers, és condicionar la independència a la pertinença a la Unió Europea. Ho és per la pròpia dinàmica de la UE però també, i més important per a mi, és que condicionar la independència a l'encaix en la legalitat de la UE en el moment actual no forma part d'un procés neutre on el poble català pugui decidir sobre tots els aspectes que configuren l'autodeterminació: com el model econòmic, social, democràtic i de relacions amb l'entorn i/o internacionals. “La independència serà amb la UE o no serà” és jugar amb les cartes marcades, una submissió acrítica als dictats de la troica, en bona part culpable de la situació de crisi econòmica, social, política i democràtica actual.

A la base de tot, ha d'estar el concepte de democràcia. Creure que tenir un ordenament jurídic és tenir, automàticament, democràcia és rotundament fals. També ho és creure que la solució als problemes econòmics i socials poden venir amb un simple canvi de marc. L'ordenament jurídic ha de ser l'expressió de la democràcia i no a l'inrevés, ni molt menys el seu límit. I per solucionar els problemes socials i econòmics s'ha de canviar de quadre, no només de marc. Cada vegada veig més clar que la possibilitat esdevé necessitat si ens referim a la desobediència com a instrument per aconseguir la veritable llibertat.

Em fa la sensació que els regionalisme de dretes que caracteritza a CIU estan utilitzant l'augment del sobiranisme sociològic com a tàctica per agafar un posicionament de força davant de l'ofensiva recentralitzadora de l'Estat espanyol amb l'objectiu d'aconseguir un Estat assimètric. És a dir, que si es proposés la supressió de les autonomies, mantenint les històriques amb un estatus similar a l'actual, entre les que s'inclouria el Principat amb una reforma del seu finançament, es conformarien i abandonarien les tesis sobiranistes. I el motiu pel qual entenc que no pretenen la independència és perquè tenen conviccions socials coincidents amb l'estabhisment espanyol, i ara hi ha una bona conjuntura (amb la crisi econòmica) per plantejar la supressió de les autonomies que es van inventar en la mal anomenada transició per tal de bloquejar les aspiracions de les nacions històriques mitjançant el “cafè per ta tothom”.

UDC ho te clar. Sectors de (quadres) de CDC també estan per això. Què farà Mas? Personalment crec que tant en el millor com en el pitjor dels casos esdevindrà un cadàver polític a mitjà termini. En el pitjor, per baixar-se els pantalons novament posant un nou peix al cove ple de peixos podrits. En el millor, perquè haurà desobeït de veritat i els dirigents de la seva classe el defenestraran. Si no mor políticament, mala senyal, voldrà dir que hem canviat de marc amb el mateix quadre, haurà traït al poble que veu la independència com un mitjà per tal d'encetar un procés constituent que tingui com a fruit la construcció d'un país millor.

Per això considero que la única manera d'impedir la propera rendició és que la onada independentista ofegui les pretensions pactistes, perquè cada vegada hi ha més gent que veu que l'encaix és impossible, que la mobilització és clau, que la desobediència civil i institucional és necessària i que la construcció d'un país nou i millor és possible; per evitar que ens robi Espanya i que ens robi La Caixa.