Uns dies per trencar la rutina

Aquests dies que tenim al davant serveixen per trencar el dia a dia, la nostra rutina. Ara que tenim l’oportunitat de trencar la monotonia hem de recordar una mica allò que ens acompanya sense fer gaire soroll. El primer element que trobem és quan escoltem el so del despertador. Un altre cop tenim davant nostre la rutina de sempre. Arribes a la cuina i tens un calaix ple de terrines buides de xató i gots de plàstic dels diferents esdeveniments populars del Vendrell i comarca. Preparés l’entrepà per estalviar-te uns pocs euros al dia. Obres la porta i vas i el proper pas és prémer el botó de l’ascensor, et trobes gent nova. Potser provindran del pis de sobre que pertany a una entitat bancària i que està ocupat des de fa uns mesos.

Tothom sap que agafen l’energia elèctrica de l’enllumenat públic, però cada cop que els tècnics de l’empresa treuen la connexió al cap de res ja torna a estar igual. Ja no val la pena dir res. A la fi i el cap la comunitat tampoc ha de pagar el seu consum. La bústia del carrer torna a estar plena de propaganda de diferent tipus. És qüestió d’agafar un cop els papers i posar-los en el primer contenidor que trobes en el teu camí cap alguna part. El passeig continua, en comptades ocasions pots trobar professionals de tota la vida com els escombriaires, que abans sempre et donaven el bon dia. Ara de tant en tant en pots trobar algun atrafegat, però és una “rara avis”. A canvi, si que pots trobar algun veí matiner que amb la seva escombra deixa la vorera de la seva casa ben neta. Et vas creuant grupets de nens que van al institut aprofitant els darrers minuts per repassar la lliçó o escoltant amb  auriculars alguns dels èxits actuals. Són poques les persones que et trobes amb el diari a la mà. La crisis també es deix notar en aquest gremi. Sempre et trobes la mateixa gent i quasi al mateix lloc. Sembla com si estiguessis atrapat en el temps. Un dia trobes que van un pèl més ràpid i altres cops més lents en el seu trajecte.

Caminant pots anar trobant alguna bústia que els més grans encara recorden de quan s’enviaven moltes cartes. Ara tot és fa per mitjans virtuals. N’hi ha alguna, però cada dia són menys els seus usuaris. Pel que fa a les cabines telefòniques ja han desaparegut quasi totalment. Si mai necessites parlar amb algú i no tens mòbil, el millor sistema és negociar amb algú que tingui aparell que te’l deixi durant una estoneta. Trobar una cabina tot un encert.

En un municipi com el Vendrell si plou és tota una odissea. Entre els fanals plantats al mig de la vorera ja és ben complicat per les persones que no estan en el grup de mobilitat reduïda o no porten un carret de nen petit. Estem parlant de la part nova del municipi que pot tenir uns 50 anys i menys. En el casc antic encara es pot trobar una justificació però en les noves barriades com més modernes menys justificable ho trobo.

La rutina del dia a dia, de les persones que es alleugereixen la marxa davant dels cartells per esbrinar si hi ha alguna novetat al municipi o alguna proposta interessant. Quan troben alguna oferta temptadora en prenen nota o directament fan una foto amb les noves tecnologies. Un dels punts on la gent fa una curiosa trajectòria és davant de la portalada petita de l’església per veure si hi ha alguna esquela penjada. Si detecten moviment, alguns s’hi apropen per esbrinar qui ha estat el proper.

Camins de persones que es creuen amb finalitats ben diferents des de l’escola fins el qui han quedat una colleta per anar a donar un tomb per la muntanya a peu o en bicicleta.

Si aquesta rutina la fas gairebé a diari percebràs petits canvis en el municipi que amb el temps s’aniran consolidant. En canvi si passes pel Vendrell un cop cada trimestre veuràs importants novetats en els nous establiments oberts que molts duran massa poc pel que seria raonable. Persones que proven sort i al cap de ben poc han de tancar perquè el negoci els hi resulta insostenible. Si els escoltes et parlen de plans d’empresa. M’agradaria saber qui fa alguns d’aquests plans perquè hi ha negocis que poca cosa poden arreplegar. Un cas flagrant és el dels cigarrets electrònics que en poc temps s’han posat uns cinc al Vendrell. Al cap de poc temps ja veus que la realitat s’ha acabat imposant i la majoria han s’han vist obligats a tancar. Efecte normal davant aquests excessos.

Rutines de gent que a les 8 del matí llença la brossa quan hi ha un cartell ben clar que posa que l’horari és de 20 a 22 hores. Suposo que encara no saben interpretar la possibilitat de tenir 12 o 24 hores al teu rellotge. Històries de gossos que surten a passejar i on es pot comprovar el civisme del seu amo quan l’animal compleix amb les seves necessitats. Dia a dia, moltes petites històries que es repeteixen quasi idènticament a l’anterior. Signes de vida i de moviment. Petites històries que passen desapercebudes però en molts casos et fan encetar el dia amb un somriure o una petita dosis d’impotència.

Ara és Setmana Santa o bons, dolents, treballadors, jubilats i aturats es poden permetre el luxe de trencar amb les seves rutines. Això dura ben poc, aprofiteu com més us agradi i que el temps ens acompanyi.