La huella del hereje

No és la primera vegada i ben segur que serà la última que un escriptor o escriptora ja consagrada es capbussi en la novel·la negra i de caràcter policial. I cal dir que en el cas de Susana Fortes aconsegueix una magnífica novel·la, a on els ingredients bàsics d’aquesta tipologia de novel·la hi són amb escreix. Una trama complexa amb ramificacions en diversos aspectes de la part més fosca de la nostra societat i de les seves creences. Així les sectes, les lluites ecològiques, les corrupcions polítiques i econòmiques estan presents en la narració.

Com hem dit Susana Fortes té una llarga I reconeguda trajectòria en el món literari en llengua castellana. Nascuda a Pontevedra llicenciada en geografia i en història d’Amèrica. Compagina la seva tasca com a professora a València després d’haver estat un cert temps donant classes als Estats Units. Exerceix també de periodista i destaca pels seus articles sobre cinema i cinematografia. Alguna de les seves novel·les estan avui pendents de ser guionades per fer-ne alguna pel·lícula.

Es va donar a conèixer amb la novel·la Querido Corto Maltés que va guanyar a l’any 1994 el premi de l‘Editorial Tusquest Nuevos Narradores. I van  seguir: Las cenizas de la Bounty (1998, Espasa) Tiernos y traidores (1999, Seix Barral) Fronteras de arena (2001, Espasa), finalista del Premio Primavera de novela. Adiós, muñeca (2002, Espasa). Selección de artículos sobre cine. El amante albanés (2003, Planeta), finalista del Premio Planeta. El azar de Laura Ulloa (2006, Planeta) Quattrocento (2007, Planeta) Esperando a Robert Capa (2009, Planeta), guanyadora del Premio Fernando Lara de Novela que està en aquest moments preparant-se la seva versió cinematogràfica després d’haver obtingut un notable èxit en recrear la vida de Capa i Gerda Taro i en la guerra d’Espanya, i darrerament, La huella del hereje (2011, Planeta) i recentment va publicar “El amor no es un verso libre”

Com es pot veure doncs una llarga nòmina de títols que fan de Fortes una autora reconeguda i amb una qualitat també reconeguda. La novel·la que avui comentem és una narració que flueix de manera ordenada i amb un ritme que la fa gairebé inaturable fins el seu final.

La trama com hem dit és força complexa tot comença però quan es descobert a la Catedral de Santiago de Compostela el cos d’una noia morta en circumstàncies violentes. La investigació està al càrrec del sotscomissari Castro i del forense que inicialment es mouen amb cert desconcert en no trobar cap mòbil de la seva mort. Paral·lelament al diari El Heraldo gallego una becària coneix a través d’un teletip la desparició del codi “Liber apologeticus” vinculat a un antiga secta fundada per un bisbe anomenat Priscilano que va ser condemnat per heretge -que alguns consideren que el cos que es venera com el de  Santiago en realitat és el del bisbe herètic-. La periodista relaciona la mort de la noia amb la desaparició del codi i junt amb un periodista veterà en fa la investigació i l’encreuament de notícies. Per la seva banda la policia va reconstruint els entorns de la noia i les seves relacions tant personals com acadèmiques.

Les investigacions ens van mostrant un mosaic que el composen, els pelegrins, els professors universitaris, vells capellans reaccionaris, capellans progressistes, batalles ecologistes i les trames vinculades als narcotraficants i a empresaris corruptes. La col·laboració i intercanvi d’informació entre els periodistes i els policies encamina clarament la investigació que es mou entre dos possibles motius, la descoberta i denuncia a una empresa que feia gran quantitat d’abocaments il·legals i per altra banda la complicitat de la noia morta amb la desaparició del codi que podia trastornar una bona part dels dogmes de l’església i de les concepcions més integristes. El final tot plegat fa un gir inesperat que tanca la investigació i es resol el cas que va començar sense mòbils massa clars i amb un certa confusió.

És evident que si, en la novel·la negra, els fets, la trama és important per aconseguir un resultat plaent a la lectura no són menys importants els personatges i les seves actuacions. I crec que és prou evident que els personatges que ha creat Susana Fortes són personatges que compleixen amb escreix la seva funció. Són personatges creïbles, humans que fugen de l’ortodòxia i tenen el clars estereotips de les gran novel·les negres, periodistes escèptics, policies que trenquen motlles, però per damunt de tot com hem dit són creïbles, amb les virtuts i els defectes de totes les persones. El marc de la ciutat de Santiago també dóna un cert ambient d’intriga amb els seus carrers mil·lenaris, les construccions religioses, la mateixa catedral centre de l’assassinat, la pluja i els entorns rurals de Galícia fan de decorats magnífics per mantenir l’ambient d’intriga i misteri.

La novel·la és com una caixa de sorpreses perquè s’obren diferents trames diverses i paral·leles en les que es barregen les tradicions mil·lenàries de Galícia amb els problemes actuals. Una magnífica novel·la negra que res té que envejar de les que avui esdevenen èxits a Europa.

Caldria esperar la continuïtat dels personatges i potser són premonitòries les paraules de la mateixa autora en una nota final parlant dels personatges: “A personajes así no se les quita de en medio tan fácilmente. Quizá vuelvan. Que lo hagan o no es sólo cuestión de tiempo. Y ganas. Al fin y al cabo son personajes ficticios”.

Que hi hagi ganes! Ho esperem.

La huella del hereje
Susana Fortes
Editorial Planeta
Barcelona 2011