D'excursió a l'institut (2)

És cert que es pot fer una educació de qualitat sense gaudir d’unes estructures i d’uns mitjans a l’alçada. L’obra pedagògica de molts dels grans educadors europeus es desenvolupa amb una canya i una espardenya. Concedit. Això no obstant, si haguessin pogut triar, de ben segur que haurien volgut treballar en millors condicions, en edificis nets, ben il·luminats, en general agradables. I, a més, si tot ha de quedar en mans del voluntarisme, la genialitat o l’heroïcitat dels professionals de l’educació, per a què necessitem conselleries i ministerios? El mínim que se’ls pot demanar és que garanteixin unes condicions materials dignes.

Em venen al cap discussions filosòfiques sobre qüestions com l’uniforme escolar. No em feu riure. Els alumnes van vestits amb tota propietat per l’entorn en el qual es desenvolupa la seva feina. O allò tan de moda ara de la “cultura de l’esforç”; esforç de qui? Es percep l’esforç dels responsables de l’ensenyament a Catalunya per dotar-lo adequadament?. O també allò tan bonic de la “societat del coneixement”… Caldria que la valoració del saber s’efectués amb alguna cosa més que paraules i proves estandaritzades; no sé, una maneta de pintura de tant en tant… Potser hi ha una distància massa gran entre els missatges que es volen donar i l’exemple que es dóna efectivament

Sí, és veritat, vaig sortir indignat.

El col·lectiu de mestres i professors ens ho haurem de fer mirar. Cada cop que el legislador de torn pretén elevar el nivell educatiu de l’alumnat del país -signifiqui això el que signifiqui, que ves a saber- nosaltres en sortim tocats, amb el sou retallat, amb la fama de ganduls, amb alumnes de tota mena, interès i capacitat en la mateixa aula, amb la sospita constant sobre la nostra preparació i sense un euro més d’inversió en res. En res que hagin demanat els equips directius, això sí, amb la pissarra digital a cada aula, que això suposa un contracte important amb una multinacional i un reportatge súper-guai al telenotícies amb el conseller contemplant satisfet la nova joguina.

Acabo. El senyor Estrada, professor d’estètica a la universitat de Barcelona durant molts anys, explicava com quan era als Estats Units va avorrir el menjar enllaunat, especialment la sopa Campbell’s. Els treballadors de l’empresa expressaven el seu descontentament amb les condicions laborals pixant-se literalment als vasos de brou abans de ser envasats (una experiència prou forta per un home dedicat a la reflexió sobre la bellesa). Els professors no poden fer el mateix, no ho farien mai, el material de la seva feina no ho permet i, malgrat el que ens vulguin fer creure, la immensa majoria són excel·lents professionals. El sistema educatiu són ells, no n’hi ha d’altre. Qui apunti en altres direccions és senzillament per donar-se importància i amagar que no fa la seva feina: netejar, pintar i no molestar.