La pregunta número nou

Dades! Una dada no és discuteix, està més enllà de la veritat o la mentida, és un fet, una evidència natural. Quan ens arriben dades a les mans la resposta més freqüent és la reverència, la submissió quasi religiosa. Les dades diuen allò que els hagis preguntat com l’oracle responia als fidels antics. Què votarà la gent? Quin líder els cau més simpàtic? Raspall de dents, manual o elèctric? Avui dia ja no parla una pitonissa flipada sinó que li preguntem els nostres neguits a la massa, a un nombre prou gran d’individus com per a tranquil·litzar-nos sobre la seva validesa, en unes cerimònies anomenades enquestes. Un dels santuaris més coneguts d’aquest culte és el CIS, però no és l’únic. Els científics del CIS donen dades. Dades! La pitonissa profetitzava, els sacerdots escrivien i el públic interpretava el que bonament podia. Avui dia parlen els enquestats, escriuen i organitzen els treballadors i ordinadors i interpreten els polítics. La diferència principal és que a l’oracle li preguntaves el que volies saber, mentre que ara et pregunten el que ells volen saber i després t’ho comuniquen com si fos una novetat convenientment interpretada.

Tothom es fa ressò de si aquest partit puja o baixa, si aquest líder aprova -miracle!- o suspèn -de molt o de poc-, si les properes eleccions pinten bé o ens faltaran cadires per ubicar tota la tropa. L’enquesta del mes d’abril pregunta pels principals problemes que percep la gent: els enquestats afirmen rotundament que el primer és l’atur. A molta distància trobem la corrupció i el frau, els problemes econòmics i els polítics en general. En una molt digna setena posició trobem l’educació. Tenint en compte l’envergadura dels cacaus que ocupen el podi, el setè lloc em sembla d’un mèrit extraordinari. Curiosament, que la gent percebi l’atur com a problema, a part de ser una evidència a l’abast de qualsevol quadrúpede, és un mal rotllo t’ho miris per on t’ho miris. En canvi, que l’educació sigui un problema vol dir que estem fotuts -ja ho sabíem- però que a la gent no li és igual. Per arribar a la setena posició hi ha d’haver moltes persones preocupades pels assumptes escolars. I ara que fetes aquestes reflexions m’estava sentint important -caram que bé! El que fem importa!- me’n vaig a l’enquesta del CIS del novembre passat -malalt! Per que les fas aquestes coses!- i observo que l’educació a principi de curs preocupava molt menys, però molt menys! Quina decepció! Aquest cicle psicològic em recorda els alumnes de batxillerat: al novembre ells tampoc estaven preocupats ni per la selectivitat ni pel seu expedient, en canvi a l’abril la cosa ja era diferent.

Ara, per preocupar-se els resultats de la pregunta 9 sobre el grau de confiança en les institucions del país. En una escala de 0 a 10 només tres superen el 5: la guàrdia civil, la policia nacional i les forces armades per aquest ordre. Òndia! Totes les institucions democràtiques suspenen clarament, tots els governs i parlaments, i amb ells els sindicats, els òrgans judicials, els mitjans de comunicació, la monarquia i les organitzacions empresarials. El sistema suspèn? Mereix això alguna valoració per part dels afectats? Crec sincerament que si el sistema no està en risc és perquè els ciutadans tenen la convicció profunda i voluntariosa que la democràcia és irrenunciable. No tindrem la tradició d’anys que tenen altres nacions o la implicació que ens agradaria, ara bé, tenim la voluntat ferma de no renunciar a la llibertat.

Per cert, quina valoració mereixeria l’escola com a institució?