Funcionaris al servei del partit

Una de les coses més divertides que hi ha avui en dia són els organigrames de les empreses públiques. Teòricament  sempre estan posats sobre pilars tan sòlids com la igualtat, competència, participació i altres termes moderns com sostenibilitat que fa pocs anys s’han implantat amb força en els nostres discursos.

En aquesta comarca com passa a molts indrets de Catalunya s’ha parlat molts dels càrrecs de confiança que són aquella mena de polítics funcionaris que durant un temps treballen, generalment amb un sou que duplica o triplica la dels seus companys que fan feines semblants, dins l’administració. El contracte de treball acostuma a coincidir amb les legislatures. Llavors quan acaben els 4 anys segons els resultats repeteixen o toquen el dos. Poden anar al carrer o a una altra administració pública o empresa amiga.

Alguns d’aquests són polítics que al quedar fora dels càrrecs electes el seu partit els hi han buscat una alternativa per guanyar-se divinament les garrofes. Alguns d’aquests polítics a l’ombra fan la feina bruta de partit com redactar discursos, intervencions i portar les xarxes socials de la formació. Tot això no ho paga pas el partit, sinó que amb els impostos i les taxes dels pobres ciutadans es van satisfent les formoses nòmines d’aquests presumptes treballadors.

Hi ha una altre cas que no acostuma a aparèixer gaire quan es parla d’aquesta figura. La seva presència no passa per alt ni a les falles com les que es fan al Vendrell ni als versots dels diables del municipi en qüestió. Aquest és el cas dels funcionaris polítitzats. Persones que se salten qualsevol similitud que hi pugui haver amb un esborrany d’organigrama i se situen hàbilment en el lloc idoni per arribar a cobrar el més alt d’una forma ràpida i generalment segura. Aquest darrer pas es dóna quan en un obrir i tancar d’ulls se’ls convoca la plaça o si es dóna el cas un concurs de mèrit a mida per quedar bé davant la galeria i cercle d’amics interessats.

Aquest personatges abunden a la majoria d’entitats públiques de Catalunya. Hi ha ajuntaments del Baix Penedès que han estat utilitzats per algun partit com a centre de formació política de nous líders comarcals. Quan van perdre l’alcaldia van haver d’emigrar a altres indrets. D’aquesta aula han sorgit futurs polítics que avui et munten, de tant en tant, rodes de premsa per salvar el món dels altres, perquè el seu ja fa dies que el tenen a bon esguard.

En els darrers anys aquesta practica perversa ha perdut força, però encara es practica massa a sovint. Només cal veure alguns ajuntaments de la comarca que canvien presumptes funcionaris d’alt nivell per uns altres que fa quatre dies hi eren, però amb el canvi de govern van haver de tocar el dos a altres consistoris.

Dins aquest gremi de funcionaris polititzats algun encara et trobes els més honestos fent d’interventors per alguna formació en algun col·legi electoral, però la majoria practiquen la política darrera la trinxera perquè no se’ls vegi gaire el seu carnet.

Després trobem alguns qui tenen un gran armari molt variat i depenent de qui mana es canvien la jaqueta perquè combini millor amb els nous colors que dirigeixen l’administració. Altres simplement entren amb uns colors ben definits i al cap de quatre dies no reconeixen ni de lluny la mà amiga que els va posar. Ja ho diuen que de l’amor a l’odi hi ha un sol pas.

Alguns d’aquests càrrecs importants acostumen a saltar d’una administració a una altra. Alguns funcionaris de tota la vida al cap de poc descobreixen que aquests astres només són fum, llavors per no fer un lleig als compromisos els promocionen entre els seus companys de partit. Ben aviat ja el veus a un altre lloc fins que tornen a descobrir que poc suc li poden treure. Tornar a repetir l’operació. Si tu mires el seu currículum veus que té una gran experiència laboral, però no és pas per la seva vàlua sinó més aviat per la seva incompetència manifesta en la boca petita dels seus companys. Molts parlen de polítics, càrrecs de confiança, però s’obliden d’aquests que segons on cauen ja no es mouen mai amb uns salaris més que bo per les seves capacitats. Al final la feina l’han de fer els funcionaris de tota la vida amb els seus sous migrats al costat d’aquests posseïdors de les solucions universals.