Venent valors

La cooperativa Encís ha organitzat un circuit i un partidet de bàsquet en cadira de rodes per a tots els qui s’hi animin. El reclam funciona i durant tot el matí nois i noies proven com és això de desplaçar-se substituint les cames per la força dels braços i variant la seva alçada i amplitud. La competència amb el rocòdrom i, sobretot, el toro mecànic és ferotge però el balanç del matí es tanca favorablement. Bona afluència i molta informació repartida. Aquest era finalment l’objectiu: donar a conèixer Ergosum, una caixa-regal d’activitats de lleure en família basades en els valors. Vendre valors.

I per què no? Una de les responsables del projecte, Muntsa Prat, em dóna el seu argument: 

-No ens estan venent cada dia valors? El valor de la seguretat o la cultura de l’esforç?

Sí, tens raó. Ens ho venen per la televisió, en els discursos, a les tertúlies radiofòniques… Quan triem una escola en comptes d’una altra optem per uns valors determinats, els comprem. Quan llegim un diari, quan triem una poma per ser ecològica o per haver madurat en un arbre català, quan ens decidim per un tot terreny de gran cilindrada o per un cotxe amb motor híbrid estem comprant valors. Hi ha algun problema en preparar-ne caixes i presentar-los com a activitats de lleure?

Almenys Encís ven allò que viu. Ven valors des del cooperativisme i sense ànim de lucre. Coherència, un valor més predicat que no pas practicat. Res a veure amb el que passa en altres àmbits. Qui ens va portar a una guerra ens vol vendre seguretat, qui rescata bancs i desnona famílies ens parla després d’unitat i solidaritat, qui demana esforços econòmics porta els seus diners a Suïssa. 

No obstant, tot plegat manté una premissa en comú: els valors són un article de consum. Consumir uns valors és sinònim de viure’ls. Deu ser l’ètica que li toca viure a la societat d’avui dia però reconec que m’hi sento una mica incòmode. Jo crec que els valors no són per ser consumits, bàsicament perquè si fos així qui no tingués capacitat de consum no tindria valors, ser pobre i ser dolent serien sinònims (m’espanta aquesta conclusió, sobretot perquè no la veig totalment fora de circulació)

Malgrat comercialitzar una caixeta, la gent d’Encís ja han degut pensar en tot això perquè el que ofereixen són vivències, experiències. Faciliten uns moments especials amb l’esperança que qui els rep els transformi, els integri en valors. Com els nois practicant amb la cadira de rodes. Potser tot quedarà en un exercici atlètic, però si ho munten, si els animem a participar-hi és perquè creiem possible que algun d’ells tregui alguna idea de caire moral més enllà de si era molt cansat o si se li va donar prou bé. Potser resulta que avui dia tampoc trobaríem un mitjà millor per escampar valors, no ho sé. En tot cas, ànims Muntsa i gent d’Encís. Feu coses que no fa ningú i que són importants. A més, en aquest món d’empreses, mercats, beneficis i rendiments a qualsevol preu, el caràcter propi del terme “cooperativa” i “sense ànim de lucre” em resulta molt atractiu. Us imagineu un món que “cooperés sense ànim de lucre”? Jo el compro!