Política propera, mal exemple proper

Només per posar-vos en situació: eleccions municipals 2011, partit guanyador a Sant Sadurní d’Anoia: CIU. Per poc, és veritat, cent cinquanta-cinc vots sobre un total de vots emesos de 5509. Següent moviment. Pacte entre el PSC i ERC. Alcaldia repartida en períodes de dos anys. Primer ERC, Josep Maria Ribas i després PSC, Susanna Mérida. Arriba 2013 es produeix el canvi a l’alcaldia. Arriba 2014 i ERC trenca el pacte, retreu al grup socialista no estar prou compromès amb el procés sobiranista, -caram! quina novetat!- pacta amb CIU, moció de censura anunciada i nou govern municipal abans de Barris per poder desfilar al Rengle. El grup socialista ha donat suport durant dos anys a l’alcalde d’ERC, després ha ostentat l’alcaldia, ha penjat estelades i la famosa placa a la façana de l’ajuntament que diu que s’hi hissa la bandera espanyola per imperatiu legal, però no ha estat suficient. El picat sostingut del socialisme en les comtesses electorals recents haurà fet treure la calculadora a més d’un. 

Quin és el valor d’un pacte? Seria una pregunta políticament incòmoda suposo. Clar que més d’un polític deu estar acostumat a aquesta mena d’incomoditats. No sé si els ciutadans de Sant Sadurní són capaços de percebre la vocació de servei a la vil·la en tot aquest joc de cadires. Jo no. Ho lamento, se m’escapa quin aspecte de la vida del poble podrà millorar substancialment d’aquí a les properes eleccions. 

Quin és el valor d’un programa de govern? Perquè se suposa que s’havien posat d’acord -de debò- en una sèrie de línies d’actuació, una sèrie de prioritats com a mínim. I si estaven d’acord llavors, no sé veure per què no hi estan d’acord ara. Ho sento. Torno a sentir-me completament incapaç d’aventurar una resposta. Dubto que ja hagin acabat el seu programa, la veritat. Algú en aquests moments ha cregut que portar a terme tot allò que creia necessari al 2011, en realitat, no era més important que el càlcul electoralista. (Però insisteixo, potser no és això i hi ha alguna raó oculta que la meva limitada percepció és incapaç de copsar)

Com li explico això a la meva filla? No és que tingui grans inquietuds polítiques, no. Una nena de set anys no acostuma a seguir els moviments polítics i els seus enrevessats laberints. Però és que en un poble tothom es coneix, i una nena petita pot conèixer perfectament algun dels implicats en aquest enrenou, com és el cas. Potser ella ho entendrà millor que jo. Avui torna a ser amigueta de la X, amb qui es va barallar no sap per què. Potser el seu món de relacions canviants, amistats efímeres i fidelitats vaporoses s’assembla més del que suposem al món real dels adults. En tot cas jo no sabré explicar-li com és que persones grans que ens demanen la seva confiança no són capaces de mantenir la paraula donada. Pobrissona. Tant com la forcem a casa a complir els pactes escrupolosament! Tant com l’obliguem a complir la paraula donada! Amb la importància que li donem a que sigui una persona digna de confiança!