Voluntariat, oxímorons i hipocresies

Quina mania li ha entrat a la gent dels despatxos pedagògics de convertir qualsevol cosa en assignatura! Que sigui bo, educatiu, profitós i carregat de valors morals no és motiu per convertir-ho en matèria d’estudi! Si fos així hauríem també de crear una assignatura sobre migdiades, petons als avis i les àvies i anar amb bicicleta sense rodetes, amb la qual cosa es generarien els conseqüents cursets de formació per al professorat i les programacions d’aquestes àrees amb les seves activitats d’avaluació i qualificacions. Algú trauria un 6 en “convidar els amics a berenar” i un altre un cinc en “desig de superació personal” -i n’estaria la mar de content, és clar-.

Em sobta també la inclinació cap a la contradicció, l’oxímoron, que s’hi revela. Ja va començar quan “Emprendre” es va convertir en programa d’estudis, o sigui, en alguna cosa que s’ha de seguir i que està prèviament marcada. Va aparèixer l’emprenedoria i aviat, si no tenim més emprenedors, com a mínim tindrem més gent formada en el tema. Ara pugem un esglaó i declarem el voluntariat, obligatori. Sembla difícil promoure el valor de la donació personal, solidària i desinteressada a partir d’una obligació. Com a poc li donarem un valor, una qualificació en una mitjana, i ja no serà tan desinteressada. Voluntari obligatori a mi em sona a acudit tronat de militars, no?

Si l’exemple es generalitza cal reconèixer que tindrem una legió de mà d’obra gratuïta per atendre necessitats socials que d’altra manera no podríem pagar. La dosi de cinisme ja no ens escandalitza: consciencieu-vos i treballeu de franc pels altres, que nosaltres els adults us retallarem les prestacions socials a vosaltres i a aquells a qui ajudeu. Sigueu voluntaris, que nosaltres us anirem generant clients. Col·laboreu en el benestar de la societat, que els qui us hi conviden ja generen tot el malestar necessari per a la vostra tasca. Per cert, si hi ha necessitats que poden cobrir alumnes d’ESO, vol dir que hi ha feines per les quals no es requereix una gran formació i que no s’estan cobrint. No seria millor contractar persones adultes per fer treballs socials? Així els alumnes podrien practicar els valors socials a casa seva: ajudar els pares, donar classes de repàs als seus germans petits, ser amables amb la gent gran…

Cada cop més, sembla que la finalitat de l’educació és preparar els joves per al món adult, dotar-los de les competències necessàries per a bellugar-s’hi. És una idea que es va escolant sense fer soroll en la mentalitat de tots. Suposo que la por de tots els pares al futur -comprensible, d’altra banda- l’alimenta. Adoptem l’acceptació de la realitat, no la crítica; l’adaptació per davant de la transformació. Ensenyarem solidaritat -com si això fos possible amb una assignatura- però no assenyalarem els culpables de la situació. Com si aquest món fos tan agradable i perfecte! Com si fos el que volem per als nostres fills! On han quedat les idees dels pedagogs? Aquelles que suposaven que l’escola podia ser un instrument de transformació social! De canvi! Per contra, ara sembla que toca ser un instrument d’adaptació, d’acatament. Cal pensar que és bo ajudar la gent que ho passa malament, com si ens hagués passat un tsunami per sobre o ens hagués sotragat un terratrèmol. Per què no els ensenyem quin és l’origen de tot plegat? Per què no els expliquem la bombolla immobiliària, les seves conseqüències, la connivència de la classe política i el rescat als bancs? Potser ens convé una mica més de protesta i d’esperit contestatari, menys hipocresia darrera les grans paraules, més humilitat per part de tots i una dosi molt, molt gran de confiança en els joves. Seran millors que nosaltres, segur. Al cap i a la fi, els hem posat el llistó força baix.