Aquesta tardor caldrà posar més pals a les rodes

Darrerament, els responsables econòmics del govern espanyol s'afanyen a esbombar als mitjans de comunicació que no caldrà fer noves retallades per acomplir els compromisos de retorn de deute amb la Unió Europea. Els responsables del mateix ram a les comunitats autònomes, entre altres el de la nostra, s'han afanyat a posar de manifest que aquestes declaracions estan enverinades per tal com la majoria de competències que tenen a veure amb la prestació de serveis públics essencials: sanitat, educació, serveis socials, etc. són executades per les administracions autonòmiques i aquestes estan ofegades financerament pel govern espanyol, la qual cosa les obligarà a realitzar noves retallades, aquesta vegada tocant “el moll de l'os” de l'Estat del Benestar.

Sense deixar d'estar d'acord parcialment amb els arguments del Conseller d'Economia de la Generalitat, considero que no situa al centre del debat el veritable problema (la crisi-estafa de publificar deute privat i la instauració de la deutecràcia) ni en reclama veritables solucions (auditoria del deute: quitança de la part del deute il•legítima i ajornament de la part que no se'n consideri, per exemple).

D'altra banda, a casa nostra, qualsevol moviment que intenti destapar la capsa dels trons de les responsabilitats de les dinàmiques del capitalisme en la situació actual i de les mesures neoliberals en la precarització de les nostres vides i la perpetuació del robatori en forma de privatització de serveis públics, és acusat, automàticament, de posar pals a les rodes al “procés”.

S'ha instal·lat el dogma de tots amb el president en nom de la unitat pel dret al decidir i per la independència. Qualsevol dissidència en aquest sentit és automàticament tractada d'altra traïció al “procés”.

El parany rau en la indefinició del terme ¨procés”. Indefinició, segons el meu parer, premeditadament volguda per les forces que sustenten el govern per tal de tenir patent de cors per aplicar qualsevol tipus de mesures, per antisocials que siguin, sense cap oposició en l'opinió pública i publicada (per no dir subvencionada) sota pena d'esdevenir traïdors a la pàtria.

A més del dogma de tots amb el president, també està estesa la opinió que qualsevol que sigui el resultat del “procés”, mentre inclogui un millor finançament, significarà una millora del benestar social per a les classes populars. Aquesta opinió es basa en l'existència de milers de milions de dèficit fiscal.

Així, si critico el president i, a més, afirmo que la independència no portarà per se una millora de les condicions de vida del poble català em puc convertir en poc més que un pària espanyolista i a les meves orelles ressonarà amb força allò de: “el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d'esquerres”.

Lluny d'això, considero que els que estan exercint una traïció al poble català són aquells que justifiquen les retallades de drets socials, la repressió indiscriminada en les mobilitzacions, aquells que minimitzen els casos de corrupció a casa nostra i ho fan perquè, ara, el que cal, és unir forces, omplir de legitimació els nostres governants per encarar el procés amb garanties.

Perquè el primer que s'ha de fer és definir el ¨procés”, que per mi passa per dos elements essencials: referèndum d'autodeterminació i procés constituent que permeti que el poble decideixi sobre els aspectes econòmics, socials i polítics més importants.

Algú al govern, i als partits que el sustenten s'han compromès en aquest sentit? Ni CIU ni ERC ni la cúpula de l'ANC han posat les cartes sobre la taula en comprometre's sí o sí amb el referèndum, exercint si cal la desobediència civil i institucional, ni s'han compromès amb un procés neutral, al contrari, fan contínues referències a l'eventual encaix d'una Catalunya independent en el marc de l'UE que prefigura un model d'Estat similar al que tenim ara mateix, amb les mateixes polítiques d'austericidi i deutecràcia que depauperen cada dia més les classes populars.

Aquest sí que sembla que sigui un compromís ferm del Govern, CIU, ERC, la cúpula de l'ANC i el sursum corda: ser un país normal, en diuen. És a dir, si hem de fer cas del diccionari de sinònims, ser un país banal, comú, corrent, habitual, mediocre, etc.

I per això hem d'estar tots amb el president? Doncs no. No hem d'ajornar la lluita social de l'agenda política perquè la dreta (també la nostrada), ho demostra cada dia mai separa la seva agenda política nacional i social. Manta votacions, pactes, excuses de mal pagador, subordinacions als dictats de la Troica, etc. ho demostren. Posant-se al costat de la dreta espanyolista i europea i en contra de les classes populars catalanes.

Tots amb el president? Només en la mesura que aquest estigui amb la gent del carrer, els seus drets i els seus anhels. I si li gira l'esquena, aquesta tardor no tindrem cap recança de posar tants pals a les rodes com calguin.