Només necessitem un país normal

Nosaltres només hem de lluitar per tenir un país normal. Un lloc on es consulti a la gent que és el que vol realment, sense preguntes trampes ni rebuscades. Un país on els polítics facin la seva feina i els tècnics la seva. No vivint en aquest constant canvi de papers que veiem a petita i gran escala. Uns polítics que cada parell de legislatures haurien de tocar el dos o almenys deixar pas a les noves generacions i permetre que la seva professió es vagi renovant. Ja no ens calen grans salvadors del món perquè durant unes dècades n’hem tingut uns quants que ens han portat a la misèria amb superàvit  incorporat. Persones que  puguin fer realitat el seu projecte compartit..  No és de rebut que una persona sense ofici ni coneixements amb  quatre màsters a mida i alguna cosa més hagi acabat sent director o gerent  de qualsevol entitat pública per la simple justificació política perquè ja no saben ni que fer-ne els seus companys més propers. Ja n’hi ha prou que després de cada elecció comenci l’intercanvi de cromos entre entitats polítiques per anar col·locant tot aquells que han quedat fora dels escollits o simplement a l’oposició amb una “miserable” paga de 600 euros al mes a canvi d’anar un dia al mes a aixecar el dit al ple i llegir un text que algú a l’ombra ha preparat a consciència.

Aquestes estadístiques tan patètiques on s’apunta que els delictes han baixat tres punts i la recollida selectiva ha pujat cinc punts ja es fan totalment insostenibles. Parlem de números clars i deixem d’aquests titulars que no diuen res i que causen la riota de molts lectors que coneixen per experiència pròpia allò que passa al carrer i òbviament no fan el mínim cas d’aquelles dades oficials adaptades a la glòria personal. Al cap de pocs dies les xifres oficials d’una altra entitat treuen el fum i glòries de les seves paraules.

En un país normal, un municipi com el Vendrell que registra quasi 40.000 habitants entre ocupes vinguts d’altres indrets i immigrants absents del padró necessita trens a Barcelona cada mitja hora i a Tarragona cada hora, com a molt, i sense necessitat de fer transbords a Sant Vicenç. Evidentment en uns horaris raonables en les hores amb més demanda i no com ara que sembla que hagin volgut omplir els buits de les circulacions habituals en les comunicacions ferroviàries entre l’Arboç i Tarragona amb aquest miracle del tren del Camp de Tarragona. Esperem que aviat s’incorpori Vilanova i Vilafranca.

Un país normal on el més llest i el millor tingui més oportunitats que el cosí de  la mare del veí o el cunyat de la germana del pare del veí de dalt o simplement el fill d’algun interventor electoral que s’ha quedat a l’atur.

Un país normal on els pressupostos públics es puguin entendre com la factura d’una gran superfície quan vas a comprar i no pas com ara que has de fer un curset accelerat per trobar el misteri d’aquell truc de màgia integral.

Un país normal on es donin oportunitats a la gent del país en les fires i mercats que fem i no haguem de buscar ni les coques a Perafita ni els embotits del Pirineus, mentre els de casa no poden sortir a vendre els nostres productes perquè hi perden diners.

Un país normal en què tot apunta que el dia 9 de novembre no hi haurà cap consulta amb cara hi ulls. Encara tenen uns mesos per moure la perdiu. Però el poble està allà i ara ja no hi ha aturador. Si algun dia s’aconsegueix la independència i la resta de coses continuen igual el dia següent tocarà demanar la segregació del meu poble perquè possiblement serem víctimes del centralisme barceloní i de les pràctiques viciades dels que remenen fa dècades les cireres en aquest país.

Vull un país normal on la gent pugui gaudir de la música i de les arts a un preu perquè els protagonistes es guanyin la vida. No com ara que gràcies a aquest mercat consentit les grans companyies facin l’agost tot l’any i els pobres artistes s’ho han de mirar mentre col·leccionen factures d’entitats públiques pendents de pagament en un calaix.

No necessitem miracles, sinó una normalitat absoluta. Ajuntaments que paguin els seus deutes i factures a proveïdors i no facin créixer la bola perquè els propers qui vinguin la trobin més i més grossa i no tinguin ni maniobra per poder pagar els interessos de la factura de la llum. No sé si som Costa Daurada, Vegueria Penedesenca, Penedès Marítim, BCN World, Camp de Tarragona, però si sé que som un poble que estima la seva terra i la seva gent i volem seguir endavant amb el cap ben alt.