Maquiavel i Marx sempre de rabiosa actualitat

Maquiavel i Marx sempre vigents. Mai passen de moda. Aquests dos pensadors polítics es troben entre els més actuals des dels temps de Plató (427-347 a.C). Si hom portés un vel d'ignorància, i li diguessin que encara estan entre nosaltres, o bé, que varen elaborar les seves teories polítiques fa quatre dies, no estranyaria a ningú. Nicolau Maquiavel (1469-1527), centra la seva teoria política en el comportament que hauria de tenir el príncep per consolidar el poder. En canvi, Karl Marx (1818-1883), estudia l'estructura de la realitat social per enderrocar la societat capitalista, i anar cap al comunisme.

Avui dia, els prínceps són els líders polítics que actuen en l'àmbit supramunicipal. Aquests, fan la política a través dels mitjans de comunicació de masses. Nicolau Maquiavel fa servir el recurs estilístic de la comparació per ensenyar, al príncep d'antany i polític d'ara, que la política tracta d'un joc brut. Per això, suggereix al príncep d'ahir i polític d'avui siguin alhora lleó i guilla. Paraules textuals de la seva obra principal "El Príncep": "una guilla, per conèixer les trampes, i un lleó, per espantar als llops". D'aquesta manera, els prínceps del segle XVI, i els polítics d'àmbit nacional del segle XXI, "coneixeran perfectament l'art de la simulació i, a més, tindran l'esperit bastant flexible per girar-se a tots els costats, segons vingui el vent i ho ordeni els accidents de la fortuna". La política, seguint la lògica maquiavèl·lica, no ha estat feta per a ingenus, ni, tampoc, per a idealistes. Prínceps i polítics del present s'han d'esmerçar per cuidar la seva imatge al màxim, i ser "persones" en el sentit originari del terme. Des d'una perspectiva etimològica, persona significa "màscara" d'actor. I no es pot deixar passar la seva cèlebre frase, malgrat que sigui coneguda per tots: "Encara que siguin immorals, els fins polítics justifiquen sempre els mitjans emprats". Amén. Les receptes de Maquiavel als prínceps florentins del segle XVI són del tot extrapolables als polítics del nou mil·lenni.
"Marx -a diferència dels grans clàssics del pensament polític des de Plató- ha estat l'únic pensador en la història de les teories polítiques que ha esdevingut referència oficial d'un bon nombre de règims polítics, que pretenien seguir la seva doctrina i que durant un terç del segle XX han englobat gairebé la meitat de la humanitat". (Juan Botella, 1994, pàgina 425)

El Marx més filòsof ens ha llegat un concepte cabdal que mai ha deixat d'estar en voga:

"El concepte d'alienació, com a sentiment d'estranyesa que separa l'home de les seves creacions. Aquestes, poden arribar a tenir vida pròpia, i a imposar-se a la seva voluntat. La noció d'alienació, com a instrument de crítica de la realitat, s'estén a diversos camps: L'economia (el "fetitxisme de la mercaderia"), l'explotació del treballador (desposseït del fruit del seu treball), la religió ( "la religió és l'opi del poble"). (Juan Botella, 1994, pàgina 426).

El concepte d'alienació és del segle XIX, segle XX i segle XXI en totes les seves vessants. Tot un clàssic. Actualment, el desenvolupament tecnològic vertiginós provoca que una part de la humanitat es trobi en fora de joc. D'altra banda, la religió segueix sent l'opi del poble en el món islàmic. Les teories econòmiques de Karl Marx palesen un clar coneixement del funcionament de les societats capitalistes.

"La recerca del benefici dels capitalistes, genera una societat en tensió permanent, una societat sotmesa (com a conseqüència de la lògica de la competència entre capitalistes) a un procés continu de transformacions i innovacions. Tot això estimula una tendència a la concentració del capital, passant de capitalistes individuals a les empreses, de les empreses locals a les d'àmbit nacional i internacional. D'aquí, la seva ínclita asseveració: "El capital no té pàtria", i anirà allí on pugui obtindre beneficis". (Juan Botella, 1994, pàgina 429).

El pensador de Tréveris (Alemanya) ja va emfasitzar les crisis de sobreproducció com una característica fonamental del capitalisme. Les anomenà "crisis peltòriques".  Marx afirma que "el creixement continuat del capital constant (maquinària i equips etc.), provoca una tendència a llarg termini de la caiguda de la taxa de beneficis. Les conseqüències d'aquestes tendències és la formació d'un cert volum de parats ( "exercit industrial de reserva"), la pressió sobre els ocupats per l'augment de la productivitat i la tendència a una depauperació relativa dels treballadors. La dinàmica pròpia d'un mode de producció en el que solament existeixen dues classes, una propietària i una altra assalariada, genera un conjunt de contradiccions: autoritarisme en el si de l'empresa i anarquia en el mercat; caràcter social del procés productiu i apropiació privada dels seus fruits; riquesa creixent i, alhora, misèria creixent; importants recursos humans tècnics i científics desaprofitats. Les crisis cícliques són la expressió d'aquestes contradiccions". (Juan Botella, 1994, pàgines 429 i 430).

De fet, sembla que tots els nostres polítics s'hagin llegit el "El Príncep". I no tant sols això. "El Príncep" de Maquiavel sembla el manual d'instruccions prefecte per a qualsevol governant del nostre segle. Per altra part, Karl Marx ens fa un anàlisi descriptiu acurat i realista de la societat capitalista, i de les seves deficiències a mitjans del segle XIX. Som al segle XXI, i es continuen repetint les crisis cícliques per sobreproducció amb les seves devastadores conseqüències descrites pel pensador alemany. Seguim sense solucions per prevenir i lluitar amb més vigor contra els efectes de les crisis econòmiques, tot i que ja han passat més de 150 anys des de que Karl Marx va escriure la seva obra. Tant és la ideologia, Nicolau Maquiavel i Karl Marx encara s'ubiquen entre els més grans i originals del pensament polític en aquest incipient segle XXI.

Bibliografia: Juan Botella, Carlos Cañeque, Eduardo Gonzalo. El pensamiento en sus textos de Platón a Marx. Editorial Tecnos S.A. 1994. 

Fèlix Torras