Obrir el focus per començar el curs

He relativitzat en altres ocasions la utilitat d’informes educatius internacionals com ara PISA perquè desconfio dels seus promotors i dels seus mètodes, però sobretot pel caire que contagien a sistemes educatius fràgils com el nostre. Fràgil? Segur que es pot discutir aquest adjectiu, ara bé, si dividíssim el nombre de lleis educatives entre un nombre determinat d’anys, posem trenta, ens donaria una de les taxes més altes del món. Crec que almenys en aquest sentit podem estar tots d’acord que es tracta d’un sistema fràgil, inestable, precari, ja que necessita redefinir-se constantment.

Avui faig esment d’un informe internacional al qual no se li dóna la mateixa publicitat, em refereixo a l’informe sobre pobresa infantil publicat per Unicef i que podeu descarregar-vos íntegrament des de la seva pàgina web.

És un estudi datat a l’abril de 2013 però val la pena rescatar-lo perquè té una virtut important: contempla la situació de la infància des d’una perspectiva global.

D’aquesta manera podem veure aspectes que, tot i que des de les aules també constatem, no ens apareixen mai a PISA, aspectes que involucren instàncies més enllà de l’escola en la formació dels alumnes.

Vull destacar:

a) Que els infants de l’estat espanyol es troben a la cua dels països estudiats pel que fa al seu benestar material, per sota de Portugal i Grècia. Diguem-ho clar, hi ha molts nens i nenes que no es poden permetre reforços o acadèmies per maquillar mancances escolars.

b) Que el nostre sistema educatiu té un problema fonamental més enllà de si som millors o pitjors en matemàtiques o en lectura. Malgrat tenir una molt bona presència d’alumnes en edats preescolars, en tenim pocs en educació superior i –aquesta és la més punyent- som líders en quantitat de joves que ni estudien ni treballen. Cal fer alguna cosa i deixar de mirar als mestres, segur que no són gaire pitjors que els de la resta d’Europa.

c) Som medalla de bronze en consum de cànnabis i líders en baralles físiques. Potser hauríem d’anar canviant la nostra percepció del que és i del que hauria de ser una escola o un institut. Crec que són problemes amb arrels prou complexes i que superen amb escreix la capacitat de resposta del món educatiu. Cal una implicació de caràcter més general.

d) La final. Dos països van ser els que més van variar la seva posició en el rànquing durant la primera dècada del segle. Portugal i Espanya. El primer va millorar cinc posicions, mentre que el nostre en va baixar també cinc. Potser hi té alguna cosa a veure les diferents maneres en que els governs afronten les crisis econòmiques? Aquí hem rescatat bancs i hem deixat caure famílies. Ens ho podem permetre? Ens resultarà un bon negoci? Podríem parlar també d’això quan parlem d’educació?