La biblioteca comença a fer pudor de ranci

Si hem de ser sincers, i no dir allò que toca sinó el que realment pensem, les biblioteques han tingut sempre un toc de floridura, de pansiment tardoral. Els seus clients habituals s’han guanyat el renom de rates de biblioteca -per alguna cosa serà- mentre que les bibliotecàries han esdevingut en l’imaginari eròtic col·lectiu la imatge més acabada de la cuirassa hermètica; res comparable a la fredor marmòria d’una bibliotecària, res menys suggerent que una mirada acusadora i un dit davant d’uns llavis fins demanant silenci. Per això, ha estat tan magnífic imaginar volcans en erupció, rius de vi i mel i focs artificials per sota de les ulleretes esquifides, la rebequeta verdosa, la blancor malaltissa de la pell. La temptació és massa irresistible. Pobres bibliotecàries! El seu tòpic és ben galdós! Quan la festa es posa calenta ningú pensa en disfressar-se’n, tot l’honor per a les infermeres!

Vaig conèixer un llicenciat en filosofia que presumia de no haver trepitjat mai una biblioteca. Triava les seves lectures amb cura i les comprava sempre. No suportava la col·lectivització del llibre, l’estabulació dels lectors en una mena de llegitoris immensos despersonalitzats. A la seva manera era un dandi, un esteta de la lectura que gaudia molt més llegint a Sartre en un bar ple de fum i de crits que en un mausoleu.

Els alumnes que jo conec no van a la biblioteca. Només un percentatge irrisori visita la de l’escola únicament per fer els deures. Els llibres se’ls miren des de les prestatgeries com mòmies i fòssils d’animals prehistòrics. Fa milions d’anys van dominar la terra, és cert, però avui dia són cosa del passat. Si els nois tenen alguna consulta li pregunten a Google, aquest sí que ho sap tot, i de manera immediata els ofereix una resposta. Una. És tot el que demanaven. Al cap i a la fi, el professor els ha demanat els deures fets, no pas que pensessin. I han d’estar demà, no val la setmana vinent després d’haver llegit un llibre.

Ara invertim en estris que es connectin a Internet, cables i xarxes, amb la creença -una fe religiosa- que tindrem tot el coneixement a l’abast. L’ídol del segle, el que portem a sobre com un amulet perquè solucioni les nostres mancances és l’smartphone. No ens adonem potser prou que tenir tota la informació a tocar no proporciona cap coneixement. El coneixement és, precisament, saber prescindir d’un munt d’informacions, seleccionar-ne d’altres, teixir relacions i connexions, aventurar hipòtesis, equivocar-se, debatre, conversar. A la civilització del capitalisme tardà, tot això no li interessa gens, no dóna beneficis. Per saber les quatre cosetes necessàries i pràctiques i no plantejar-se preguntes incòmodes, res millor que tenir totes les respostes. Com aquells mestres antics que predicaven les lliçons i no admetien ni tan sols la possibilitat metafísica d’una errada. Tots ells reunits i interconnectats són Google.

Les nostres biblioteques es fan velles, una manera de saber es fa vella. El mobiliari escolar més antiquat hi reposa. Allà les lleixes poden fer panxa tranquil·lament sota el pes dels diccionaris. Potser encara hi trobareu el color de fusta de roure –extingit completament pel faig- i, fins i tot, alguna resta de caoba. Si les coses segueixen així, aviat ningú tindrà ni un miserable somni eròtic amb la bibliotecària madureta del poble.