Podeu considerar-me escèptic

Darrerament sembla que torna a estar de moda el gènere profètic; per tot arreu em trobo prediccions més o menys interessades sobre com seria el futur si Catalunya esdevingués un estat independent. Hi ha qui ho pinta de color de rosa i troba centenars d’arguments per mostrar que seríem més rics, més intel·ligents, més formosos i més joves. D’altres pronostiquen la fi dels temps, l’apocalipsi, el descens als inferns, la desaparició en l’espai intergalàctic. Com si això fos un fet previst per passat demà hi ha qui fa afirmacions categòriques sobre quina moneda farem servir o si els trens passaran amb prou freqüència -i, per fi, per anar a entrenar als Monjos no caldrà sortir de Sant Sadurní noranta minuts abans- o en quina lliga jugarà el Barça, fet aquest últim angoixant per la seva dramàtica transcendència.

No obstant, una profecia sobre l’educació en una Catalunya independent no es troba amb facilitat. La meva sospita malaltissa que l’educació, en el fons, no li importa a ningú s’ha vist reforçada. En conseqüència, m’he decidit a invertir cinc minuts en intentar esbossar un panorama acceptablement raonat, tot i que, com ha quedat clar abans, el ventall de possibles futurs és tan ampli que la imaginació se sent absolutament lliure de dir el que li abelleixi en aquell moment. M’he limitat a pensar en la independència, no en una nova i fantàstica constitució o en una regeneració de la vida política en general; seria massa parcial per part meva suposar un canvi en un sentit determinat d’aquestes variables tan poc donades a canviar al llarg de la història.

I el primer que se m’ha acudit és que potser s’acabarien les retallades i els mestres i professors de Catalunya podrien cobrar el seu salari íntegre. Com veieu tampoc sóc gaire ambiciós. Clar que això significaria trobar uns recursos econòmics que ara no es troben i, tot i que l’estat espanyol deixaria de cobrar uns impostos, no es dedueix automàticament que aquests diners hagin d’aparèixer a les nostres butxaques.

Si fins ara la tria ha estat retallar, i és una tria feta pels mateixos que capitanegen la nau de la independència, és lògic suposar que trobarien un munt de necessitats prioritàries abans que retornar als mestres de Catalunya el que en justícia els pertany. De segur que els bancs catalans necessitarien capitalització, per exemple, i entre un banc i una escola, no m’ho negareu, no hi ha color. No em digueu espanyolista, digueu-me escèptic.

Almenys s’acabaria la polèmica sobre la llengua. L’idioma de l’escola catalana seria el català. Ah! i evidentment l’anglès. Ja discutiríem de quantes hores setmanals d’anglès estem parlant però unes quantes, els nens i les nenes de Catalunya han de poder expressar-se perfectament en la llengua dels negocis i de la ciència. El castellà? Bé són uns veïns amb qui tenim tractes freqüents i importants. Ostres! I ara que hi penso hi ha un tou de catalans que s’expressen en llengua castellana. I quan siguem independents no hi haurà dubtes sobre la seva catalanitat, tindran un DNI tan quadribarrat com el de Roger de Llúria –Uuups! Aquest, si no m’erro, era sicilià-. O sigui, que haurem de fer castellà. Dues hores? Tres? Bé, les que convinguin, però ens hem de garantir conèixer les dues llengües més importants del món. Al cap i a la fi, quantes hores fan d’anglès els nens catalans a la setmana? És un misteri. Oscil·len entre les tres curriculars i les sis o set que es poden fer si hi sumem les d’acadèmies i professors particulars. Podrem parlar-ne sense fer política? Sense quedar classificats? Tinc els meus dubtes. No em digueu derrotista, digueu-me escèptic.

S’acabarà la ingerència de la ideologia política dominant en els programes d’ensenyament? Hi haurà llibertat de càtedra i autonomia real per als centres? La conselleria no redactarà el programa d’història des d’una perspectiva pròpia? Hi haurà classe de formació de l’esperit nacional català? La despesa en ensenyament serà equiparable a la dels països europeus capdavanters? Els pares podran triar l’escola que més els atreu per la formació dels seus fills? Hi haurà escoles diverses? Tindrem alguna universitat entre les més prestigioses del món? Ja deveu endevinar que no albergo gaires esperances al respecte. És una qüestió de caràcter. Les persones més aviat fredes ja ho tenim això. Una tendència molesta a aixafar guitarres, a aigualir el vi. Us demano disculpes. Podeu dir-me escèptic.