És correcte esmorzar mongetes amb botifarra?

Quan estudiem una llengua, sempre ens trobem una lliçó dedicada als noms dels diferents àpats que fem al llarg del dia. Ens ensenyen, per exemple, que el que es fa al vespre és la “cena”, en espanyol, el “dinner”, en anglès, la “cena”, en italià, el “dîner”, en francès, o l’”afaria”, en euskera.

En català –si més no, en el que podríem anomenar estàndard–, les formes verbals referides a aquestes accions són “desdejunar”, “esmorzar”, “dinar”, “berenar” i “sopar”. La realitat de la llengua, però, va molt més enllà i mostra una variabilitat molt gran. Així, a Vilanova, gairebé ningú no anomena “desdejuni” al cafè (amb o sense galetes) que ens prenem just després de sortir del llit sinó que, si ho volem fer tot, “esmorzem” dos cops: quan ens aixequem i a mig matí. Les diferències en l’ús d’aquests mots en el conjunt dels Països Catalans són molt grans. El cas més extrem és segurament el del “berenar”. Segons el diccionari Alcover-Moll, a tot el país “berenem” a mitja tarda, tal com indica l’estàndard. Ara bé, a Mallorca i Menorca, també “berenen” a primera hora i a mig matí; a Olot, al migdia; i a Sant Feliu de Pallerols, ho fan en els 20 minuts de descans de la feina al matí. Tot plegat, un embolic.

Per tant, diguem-ho com vulguem –o com veiem què ho fan els nostres veïns–, però recordem sempre que “desdejunar”, “esmorzar”, “dinar”, “berenar” i “sopar” són verbs intransitius; és a dir, que no poden anar acompanyats del complement directe que indica l’aliment que es menja. Podem dir, doncs, que “hem dinat aviat”, que “ens hem menjat un iogurt per berenar” o que “hem sopat amb un fantàstic plat de bròquil”, però ens hauríem d’estalviar coses com “he dinat pollastre al forn” o “he esmorzat un entrepà de pernil”. No preguntarem, tampoc, “què voleu sopar?” sinó que ens quedarem amb un genuí “què voleu, per sopar?”. L’única excepció és al País Valencià, on, des de ja fa molts anys i per influència de l’espanyol, aquests verbs tenen fixat un ús tant transitiu com intransitiu.

Fins fa quatre dies, sense necessitat de plantejar-se si aquests verbs són transitius o intransitius, cap parlant no hauria dit que ahir “va sopar truita de patates”. El canvi és només una mostra del poti-poti en què, de manera accelerada, estem convertint la nostra llengua durant els últims anys.

Com a conclusió, permeteu-me recomanar-vos que no “esmorzeu mongetes amb botifarra”; a canvi, “foteu-vos un bon plat de mongetes amb botifarra, per esmorzar”.

Ah! I, sobretot, oblideu el ridícul “brunch”. A part de fer-vos mal a la llengua, us en farà a l’estómac.