Desconnexió neuronal

Una tarda, a finals de l’estiu passat (aneu a saber per què algunes coses et tornen a la memòria, temps després), anava conduint amb la ràdio del cotxe posada. Hi escoltava –o potser només hi sentia– Catalunya Informació. Potser perquè no feia gaire cas del que hi deien, no va ser fins a la tercera o quarta vegada que ho van repetir que hi vaig parar esment. Tres dels titulars de la jornada eren aquests: la mort de l’actriu espanyola Lina Morgan; la mort d’Antonio Larreta, creador de la sèrie de Televisión Española “Curro Jiménez”; i la commemoració del setè aniversari de l’accident d’un avió de la companyia Spanair que cobria la ruta Madrid-Las Palmas de Gran Canaria. Notícies tristes, totes tres, i no seré jo qui menystingui la memòria de cap d’aquests dos artistes o de les persones que van morir ara fa set anys a l’aeroport madrileny, que quedi clar. Ara bé, són aquests, els nostres referents?

No es tracta de voler viure aïllats del món o que no vulguem saber res del que passa fora de casa, no és això. Però dubto que cap d’aquests tres fets fes perdre un sol segon als periodistes francesos, portuguesos o marroquins. A “la nostra”, en canvi, en van fer notícia de portada.

De tota manera, no se’ns hauria de fer estrany. L’hispanocentrisme no és cap novetat, a les nostres ràdio i televisió “nacionals”. Com s’entén, si no, que als Telenotícies s’entestin una vegada i una altra a parlar del “govern central” –o, simplement, del “govern”– per referir-se a l’executiu espanyol? Quin és el nostre “govern”? O, fins i tot, quin és el nostre “govern central”?

Per què, quan parlen de Felip VI, s’hi refereixen com “el rei” i d’Isabel II especifiquen que és “reina d’Anglaterra”? En el camp de la llengua, per què no es tradueixen les intervencions de persones que parlen en espanyol? No tenen dret, els catalans del Rosselló o del Conflent, per exemple, a mirar –i entendre– la televisió catalana? Tots els espectadors de TV3, tenen l’obligació de conèixer l’espanyol?

Massa preguntes que només tenen una resposta, aquella que ens recorda que “esto es España!”. I ja t’han fotut!

De fet, de vegades dubto que sàpiguen quin és, el nostre país. Quan parlen de meteorologia ens en mostren el mapa sencer per informar de quin temps farà a València. I aquí s’acaba tot.

Quantes vegades s’hi pot sentir, a TV3 o Catalunya Ràdio, “Països Catalans”? Investigueu-ho, que, si en trobeu algun cas, teniu premi. Ah, per cert, quan hi sentiu parlar del “sud del país”, no se us acudeixi anar a Oriola, que ells no hi veuen més enllà de la Sénia.

El millor de tot són les giragonses que fan per no dir el mot “província”. Val a dir que hi tenen molta traça, sempre ho he trobat fantàstic. Saben que això de les províncies és fruit de la divisió territorial espanyola i que, per tant, millor no pronunciar aquesta paraula. Però, com que tenen el concepte tan adherit a les neurones, no saben com fer-s’ho i ens parlen de les comarques de Barcelona –com si aquesta ciutat estigués formada per diverses comarques–, del Pirineu lleidatà –ja sabem que els carrers de Lleida destaquen per les seves muntanyes–, del turisme a Girona –no us equivoqueu, no es refereixen al municipi–, o de la “circumscripció” (?!) de Tarragona. I, és clar, els informatius descentralitzats de TV3 es fan des de… ho endevineu? Correcte: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Des d’on, si no? (Mentre escric això, veig una notícia impactant a TV3: “Tarda de nevades a l’interior de Barcelona i Girona”. Es veu que només nevarà en alguns carrers del centre d’aquestes dues ciutats… Bravo!).

Són moltes, les sobiranies que hem de recuperar, sí: la nacional, l’econòmica, l’energètica, l’alimentària… Quan ens hi posem, no oblidem la sobirania mental.