Qui dóna el que pot, al cel es fa bon lloc

Segons l’estereotip, som un poble avar, garrepa, avariciós, rata… Sigui veritat o no, sempre ens ho hem de sentir a dir. El nostre imaginari col·lectiu és ple d’acudits que, amb més o menys enginy –o amb més o menys mala bava–, ens han dedicat per criticar que mai no regalem res i que, si ho fem, és perquè n’esperem alguna cosa a canvi.

Els nostres veïns espanyols, que, pel que sembla, són un poble molt més generós, sempre s’han complagut a criticar aquesta manera de fer tan nostrada i a mostrar el seu caràcter esplèndid. Potser per això utilitzen molt més el verb “dar” que nosaltres “donar”. Molts catalans i catalanes, però, segurament per alliberar-se d’aquest estigma que portem a sobre, s’inclinen per donar-ho tot: donen petons i abraçades, donen a conèixer alguna notícia; troben coses que els dóna la sensació que els donen pena, fàstic, por, mandra, vergonya o ràbia; es donen per assabentats i es donen compte de tot, i es pregunten què donen avui a la televisió, tot i que sempre es donen pressa a dir que els dóna igual.

Un altre dels estereotips amb què la tradició ens ha castigat és aquell que diu que som un poble treballador: com que som una colla de culs inquiets i no sabem estar inactius, sempre hem d’estar fent alguna cosa. Deu ser per això que ens agrada tant el verb “fer” i, per tant, fem petons i abraçades, fem conèixer (o saber) alguna notícia; trobem coses que ens fa la impressió (o que tenim la impressió) que ens fan pena, fàstic, por, mandra, vergonya o ràbia; estem assabentats i ens adonem de tot, i ens preguntem què fan avui a TV3. I, si no ens agrada el que hi fan, ens afanyem a dir que “tant me fa”.

Ep!, tot això no ho fem per molestar ni per diferenciar-nos de ningú. Tot plegat és molt més senzill i, alhora, molt més complex: cada llengua és el resultat de segles d’evolució que l’han portada a ser com és i a funcionar d’una o altra manera. De fet, si ens fixem com ho resolen alguns dels nostres veïns en el cas dels petons i la por, ens adonarem que els occitans parlen de “far un poton” i “far paur” (o “hèr un punet” i “hèr pòur”, en la variant gascona), tot i que se’ls pot escapar un “balhar (donar) un poton”; els francesos, “faire un bisou” i “faire peur”; els italians, en canvi, com que es veu que no són ni carn ni peix, “dare un bacio” i “fare paura”.

Malfieu-vos sempre dels diccionaris bilingües i, encara més, dels perversos traductors automàtics de baix cost. Entreu, si no, al traductor de Google i consulteu-hi com es diu “fes-me un petó” en espanyol. Ja m’ho sabreu dir.

Amb avarícia o sense, hem de tenir molt clar que, si parlem en català, el verb “donar” l’hem d’utilitzar amb mesura, amb molta mesura.
Potser sí, que som un poble garrepa i que mai no donem res. Això sí, sempre hi ha algú disposat a donar pel sac amb el tema de la llengua.