Potser sí, potser no o potser... vés a saber

Com creix la seva fama
de gran ponderació!
És l’amo dels eclèctics,
"potser sí, potser no".

(Delfí Abella)

Molt sovint, l’ús que es fa de la llengua des de la política (o de la gent que s’hi dedica) és trampós. Es tracta de parlar d’una manera que, sense perdre la contundència, et permeti dir el contrari l’endemà sense que es noti massa la contradicció o, de vegades, la mentida. En molts casos, n’hi ha prou recorrent a l’ambigüitat o a frases tan complicades que no volen dir ben bé res. Només es tracta d’utilitzar amb intel·ligència els eufemismes, les perífrasis, les redundàncies, les circumlocucions o qualsevol altra figura retòrica.

Tot i que, d’exemples, en trobaríem a cabassos, n’hi ha un que amb tota seguretat passarà a la història. L’any 1986, es va celebrar un referèndum per decidir la continuïtat (o no) de l’Estat espanyol a l’OTAN. El PSOE, en aquell moment al govern, hi va demanar el vot afirmatiu tot i que sempre s’hi havia manifestat en contra (o potser no) amb l’eslògan “OTAN, d’entrada, no”.

L’aparentment innocent “d’entrada” els va permetre el canvi radical de discurs sense ni tan sols despentinar-se.

Tot i que la llengua va ser creada perquè un emissor pugui fer arribar un missatge a un receptor, de vegades pot ser interessant que aquest missatge no digui res (sense que es noti, és clar). Pot semblar paradoxal però és imprescindible fer-ho així quan l’emissor no es vol comprometre a res.

I en són una bona mostra els programes electorals, on abunden les frases començades amb verbs com “lluitar (per)”, “treballar (per)”, “vetllar (per), “promoure”, “impulsar”, “fomentar”, “garantir” i molts altres de similars. Es tracta de marcar un objectius –segurament compartits per tothom– sense haver de dir com s’hi arribarà. Per continuar amb l’exemple de l’aliança militar, un partit que afirmi que “treballarà pel manteniment de la pau” podrà, basant-se en aquesta premissa, suprimir l’exèrcit, si ho considera convenient, o enviar tropes a qualsevol país, dient allò de “cal garantir la seguretat dels països civilitzats”.

Però no cal anar tan lluny, per trobar aquesta mena d’usos perversos de la llengua. Al “Pla de xoc d’emergència social” que va presentar fa poc el Govern vilanoví, n’hi trobem una bona mostra. Està molt bé, per exemple, parlar de “continuar i ampliar el treball de recollida de minves”, “sensibilitzar els establiments perquè no es llenci menjar”, “optimitzar recursos”, “adequar la intervenció” o “potenciar mesures per fer una ciutat més accessible per a la gent
gran”, però la idea no té gaire recorregut si no es diu com es farà o quines mesures es prendran, tenint en compte que es tracta d’un pla de xoc d’aplicació immediata.

Però això no és res. Hi ha tres (suposades) accions que, des del punt de vista lingüístic, m’han robat el cor des del primer moment.

“Iniciar tràmits a l’òrgan competent per reclamar la creació d’un centre de dia i una residència per persones amb discapacitat”

Puc entendre que “crear un centre de dia i una residència per persones amb discapacitat” quedaria fora de les possibilitats pressupostàries de l’Ajuntament; reclamar-ho a “l’òrgan competent” seria molt lloable. Ara bé, què vol dir “iniciar tràmits per reclamar”? Ben bé, res: o ho reclames o no ho reclames, oi?

“S’estudiarà la possibilitat d’afegir alguna acció de salut mental a altres programes de Salut Pública o de Serveis Socials”

Cinc cèntims del mateix: en un pla de xoc, pots parlar d’unes accions concretes o pots arribar a dir, de manera genèrica, que hi afegiràs “alguna” acció. En canvi, dir que estudiaràs “la possibilitat d’afegir alguna acció” és com posar-se a cantar que “el vint-i-cinc de desembre: fum, fum, fum!”.

“Treballar en la línia de poder organitzar una fira d’economia social i solidària”

Aquesta és, sens dubte, la millor i mereix que ens posem drets per aplaudir-la. Vol dir que el Govern organitzarà una fira d’aquestes característiques? No. Que treballarà per organitzar-la? Tampoc. Que treballarà per poder organitzar-la? A mesura que la frase es va complicant i perdent significat, ens hi acostem, però tampoc no és això.

El nostre Govern es limitarà a treballar “en la línia de poder” organitzar-la. Bravo! Resumint: la fira d’economia social i solidària… busca-me-la!

I disculpeu. He mirat d’intentar estudiar la possibilitat de posar-me a provar d’escriure un article i només m’ha sortit això.