La Independència, no la farem pas

De fet, penso que no és possible, fer-la. Encara més, tampoc no en tinc cap ganes, de fer-la. I és que ja n'hi ha prou! Tant de temps de sentir parlar de “farem la Independència”, “hem de fer la Independència”... Quin martiri!

I, en canvi, estic boig per aconseguir-la i crec que hi anem de pet.

Des de fa uns quants mesos, sento dir contínuament una expressió que grinyola pertot arreu.

Potser és per allò de la “deformació professional” però, quan sento o llegeixo declaracions que parlen de “fer la independència”, em comencen a sonar totes les alarmes que amb els anys he anat instal·lant a les neurones que dedico a la llengua. No us passa, a vosaltres? Mentre només ho deia l'Oriol Junqueras –m’atreviria a jurar que, abans que ell, no ho havia dit mai ningú–, no en feia cas, ho interpretava com una expressió més que dubtosa d'una sola persona. Ara mateix, però, el mestratge de l'exalcalde de Sant Vicenç dels Horts ha anat massa enllà i potser és hora que en parlem.

(Com a curiositat, “Nació digital”, el dia que es va presentar la candidatura de Junts pel Sí, va publicar un article titulat “’Junts pel Sí’, l'eina definitiva del catalanisme per ‘fer’ la independència”. Es veu que aquest “fer” també els devia trontollar una mica i per això van decidir posar-lo entre cometes.)

Diu el diccionari que “fer alguna cosa” és donar-li existència “ajustant les seves parts o elements”. Segons això, podem fer una paret, una casa, un niu, una frase, confitura, vi, etc; també podem fer dejuni, fer una acció o fer soroll. Podríem “donar existència” a la Independència? Mai de la vida! No és gens senzill trobar un mot que reculli quines són les coses que es poden “fer”, més enllà d’objectes, accions o creacions de qualsevol mena. En canvi, si examinem els exemples, ens adonem que, en cap cas, el que es “fa” no és una situació, un sentiment o una qualitat. Oi que no diríem mai “fer l'alegria” (“sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció de l’ànima”), “fer el benestar” (“situació en què es troben satisfetes les necessitats de la vida”), “fer l'equilibri” (“estat d’un cos que roman en repòs”), “fer l'excedència” (“situació jurídica del funcionari…”), “fer la llibertat” (“estat o condició de qui és lliure”) o “fer l'ordre” (“disposició regular de les coses”)? Doncs amb la Independència, cinc
cèntims del mateix. La Independència, com diu molt bé el diccionari, és la “Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres”. Per tant, no hi ha manera de “fer-la”.

La Independència, la guanyarem o l'aconseguirem; treballarem per arribar-hi i la declararem. I tant, que sí! Però no la farem, això mai.

La política és molt punyetera; la llengua, encara més.