El dietari de Maria-Mercè Marçal

A partir de l’1 d’agost del 1996, Maria-Mercè Marçal va iniciar l’escriptura d’un dietari en ser-li diagnosticat un càncer. Ara aquestes anotacions, escrites en un petit quadern, s’han publicat a El senyal de la pèrdua (Empúries). El llibre inclou altres escrits de l’autora, com ara la correspondència enviada a Jean-Paul Goujon, biògraf de Pauline Mary Tarn (escriptora coneguda amb el pseudònim de René Vivien) i professor a la Universitat de Sevilla, arran de la publicació en castellà de l’única novel.la de Marçal, La passió segons René Vivien. L’acurada traducció d’aquestes cartes és obra d’Heura Marçal, la filla de la poeta.

En ser-li diagnosticada la malaltia, Maria-Mercè Marçal va sentir la necessitat d’explicar-explicar-se l’experiència trasbalsadora. Ho va fer a intermitències fins que va esdevenir-se el silenci que va precedir la seva mort, el 5 de juliol del 1998. La intimitat que es desprèn d’aquests escrits ha estat curosament preservada durant divuit anys. Ara ja és temps, però, que poguem llegir el seu testimoni, en el qual hi trobem la primera escriptura d’alguns dels poemes que després es publicarien a Raó del cos (2000).

Amb aquella intuïció que a vegades ens assalta, Maria-Mercè Marçal de seguida va ser conscient de la gravetat de la seva malaltia, en el benentès que no pocs càncers es curen. Aleshores no només va decidir escriure, en realitat va decidir iniciar un nou camí, vital i literari, si es pot dir així, de la mateixa manera que anys a venir ho faria la també escriptora Christiane Singer, el testimoniatge de la qual ha estat publicat en català amb el títol Últims fragments d’un llarg viatge (Pagès editors, 2007).

L’1 de setembre del 2006 a Christiane Singer també li va ser diagnosticat un càncer. A petició de la pacient, el jove metge es va veure obligat a dir-li que li quedava mig any de vida. Singer era creient i va preparar-se amb una lucidesa extrema per a la mort del cos, com escriu, així com va elaborar el comiat dels seus. Poc abans de morir (la Parca no li va concedir gaire temps, en efecte), va lliurar les pàgines escrites al seu editor, tot agraïnt a la vida nova, com diu ella, haver-les pogut escriure. Malgrat els moments obscurs, el dietari és un cant a la vida, a l’amor i al creixement espiritual: Creixo.Creixo. Noto intensament aquest creixement en mi. En cada moment aprenc com mai, escriu Christiane Singer.

És clar. Perquè la que viu és una situació excepcional, una escletxa per on es filtra una llum inaudita. I és que hi ha un abans i un després un cop se sap, o s’intueix, com en el cas de Maria-Mercè Marçal, que el que ha començat en un determinat moment és un viatge d’una altra mena. Pensaments de caire metafísic, i una creixent clarividència davant del que és essencial, es va fent més i més pregona: No sé perquè escric, però escriure em fa bé -anota Marçal. Sé que no recullo sinó l’escuma més soma d’aquesta mar de fons. Sé que el silenci reflectiria millor la puresa d’aquest abisme que no sóc capaç d’amidar. Però la puresa absoluta, el silenci, són ja la mort. La vida: pura contaminació d’allò imperfecte, inexacte, esmunyedís, impur, finit, incomplet. Vida –pèrdua, però Vida- per això mateix: la seva feblesa i la seva força en un sol glop.

Aquests pensaments en veu alta es poden dir d’una altra forma, però no millor, quan la realitat de sobte es planta nua davant d’uns ‘altres ulls’, com ja havia intuït Joan Maragall. Maria-Mercè Marçal, que en aquests dies de dols i pèrdues escriu unes conmovedores cartes de comiat adreçades a les dones de la seva família, es va situant, malgrat el lògic terror experimentat en algunes ocasions, en aquella serena indigència pròpia del qui ja ha vist com n’és, de fràgil, la nostra condició humana, sobretot en allò físic i emotiu. Perquè, per contra, va aflorant una riqueza, una llum que procedeix de l’esperit que il.lumina, i de quina manera, les estances fosques. Llum que es torna comprensió, saviesa: He après que no he d’estar a l’altura de res…Tot plegat és una cura d’humilitat fortísima. És també percebre tota la bondat del món quallada entorn meu, en els gestos d’amor.

L’amor que, un cop compresa la seva força, duu a deixar-se anar en braços de la Vida que tot ho embolcalla i a tot dóna sentit. No és estrany que en alguns moments la poeta busqués la lectura de Teresa de Lisieux, que li va fer descobrir la filòsofa italiana Luisa Muraro, autora de Lingua e verità in Emily Dickinson, Teresa di Lisieux, Ivy Compton-Burnett, publicat el 1995. Teresa, la santa de Lisieux morta tuberculosa als vint-i-quatre anys, parlava de la figura de Déu com una figura també materna en la qual abandonar-se a la seva falda amb la mateixa confiança que un infant. Em calen ara els braços –potser més tard, l’úter- de Déu-mare. I és així com la mort esdevé una naixença, com volia el poeta Maragall, mort que només és desnéixer [quant a la carn] per a Maria-Mercè Marçal, com va escriure en un dels més bells poemes publicats pòstumament a Raó del cos.