Ateneu poètic, 19

ALBES BREUS A LES MANS, 1973

NAVEGANTS SOLITARIS

I arriba l’hora en què, per la gran por,
la vela desplegada, no s’inflava.
Arreu pesava com el plom la calma
de la qual esn sentiem responsables,
i les mans no gosaven deixar el pal.

(Co rredors hermètics                                                                               
d’hermètiques metàfores,
lliurats a l’hermetisme
per èpoques hermètiques
i hermètics mono`polis).

Queia una nit, que ja era com tantes,
I la calma excessiva persistia.
Cap explicació no era possible,
O no ens era permesa
O no ens la podiem permetre.

I manteniem isada la vela

SHOCK

Perquè et pessava massa la persecució,
allà que somniaves et feia presonera.
Amb la mà al cor mallat i els ulls mirant enrera,
ja no vas córrer més, i al teu interior

S’esfondrava quelcom. Tots dos teniem por
(al carrer solitari vam deixar la bandera).
Després, junts i distants, obligats a l’espera
De tu i de mi, ens colpia el temps en la foscor.

Jo esperava per tu, dins la cambra llunyana,
Després del xock elèctric, el so de la campana,
I sense encendre el llum et tocava la mà.

T’anomenàvem Clara, ho havies oblidat,
Però duies al ventre una altra claredat
Que ens asseguraria el retorn al demà.

LLIBRE DE LES MEDITACIONS, 1973

Dins l’aire retingut
pels rectes troncs dels àlbers
que resguarden la font,
defenses de l’oblit
cada moment que passa
(sense ressó, ens conmou
el cop d’una destral);
si romans a l’indret
on la veu es pot perdre
i esborrar-se la imatge,
és perquè no vols ésser
instrument d’utopies.
Disposem el somriure
per a la més lleugera
remor, per a la incerta
figura que s’apropa
per un camí fressat.
Això serà la vida.
Això serà la mort.

Columnes ennegrides
d’una infantesa trista,
sons massa discordants
de campanes caigudes
de molt amunt, llum clara
al pati immens, on sembla
que encara sonen passes
marcials. Les fileres
entre claustres vermells
després de l’imne. No
són records, siné part
d’un possible demà
que encara podem témer.
¿Has parlat mai del dret,
avui no merescut,
a posseir un passat?

RAVAL, 1975

Haikús dels marges

25

El bosc t’enganya
amb un soroll continu.
Passen els dies.

26

Em segueix l’home
Del tamboró. M’oblido
d’allà on anava.

27

Tarda serena.
Els altiplans confien
que res no minvi.

Els ponts

AMB ULLS DE SOLITARI

Amb ulls de solitari
enfilat en un single,
veiem un camí dolç
i cruel com la pausa
entre nus i catàtrofe
d’una tragèdia única.
Cruel com el record
antic d’una fugida
nocturna (reflectors
en una ruta fosca);
dolç com un vers amic
que encara justifica
el desig d’explicar-nos
amb paraules que han fet
una alrtra fosca ruta.