Lo que me queda por vivir

Diu Elvira Lindo en una entrevista feta a rel de la publicació d’aquest llibre: “Si hubiera tenido pudor no habría escrito esta novela”. I possiblement tingui raó, la visió d’un moment socialment transgressor del Madrid de finals del setanta i dels vuitanta és un rerefons a on s’explica la batalla de la protagonista per sobreviure, sobresortir i sobretot de trobar el seu paper i el seu espai en la vida. Amb pudor hi hauria coses que no s’explicarien però la grandesa dels autors literaris està en donar versemblança a unes vivències que sense que siguin necessàriament pròpies segur que ho són de l’entorn més proper a l’escriptora.

Elvira Lindo és ja una autora reconeguda que va començar fent guions radiofònics, com la protagonista de la seva novel·la. Es va donar a conèixer com autora de literatura infantil essent la creadora de “Manolito Gafotas” que ha esdevingut un referent de personatge imaginari de la literatura per nens i nenes. També ha publicat diverses novel·les de gran interès i amb un èxit de difusió i de valoració per part dels lectors i lectores.

Lo que me queda por vivir, és una mena de collage, de records diversos que va tenint la protagonista i sobretot el joc d’interpel·lació amb el seu fill. És un record d’algú que ha viscut intensament un període de temps en que la mateixa convulsió social, la descoberta de moltes sensacions, aquesta convulsió arrossega de manera involuntària a les persones a determinats comportaments i a determinades actituds davant els fets vitals. El marc en que es mou la protagonista ve a ser com un mural del Madrid dels anys vuitanta amb la famosa “movida”, però també de les conseqüències que va comportar un cert estil de vida intentarà introduir noves experiències, moltes d’elles van acabar com experiències frustrants i negatives pels seus protagonistes. L’autora no idealitza aquells temps ja que en el fons eren temps carregats d’impostures i d’una frivolitat exagerada. Al cap dels anys ben poques coses sòlides n’han quedat i si en canvi han deixat petjada més que tràgica de la que n’haguessin volgut els protagonistes.

La novel·la va fent tot un seguit de salts en el temps, és com un puzle que es va configurant amb episodis que venen a la memòria de manera irregular però que conjuntats donen la pauta d’uns comportaments i també d’una manera de viure intensament una època per part de la protagonista que té el contrapunt en la vida del seu fill que és una de les preocupacions vitals. La figura del nen que també forma part del record i del present és fonamental per entendre la batalla per una quotidianitat efervescent i carregada d’elements emocionals però també de lluita diària.

No hi ha dubte que la narració en tota la seva extensió és com una confessió d’uns anhels, de com es viu la realitat que trenca amb el que hom havia imaginat i també constata com el món que hom te al davant masses vegades no té res a veure amb els somnis que s’ha anat creant a l’entorn d’unes il·lusions i esperances però, malgrat tot, cal afrontar el repte de viure i sobretot de relligar el trossos que van quedant de la personalitat fruit dels trencament a tots els nivells, professionals, emotius, vitals que s’ha anat produint .

Lluita diària d’algú, com tanta gent, que viu amb una certa confusió, com un itinerari d’aprenentatge de la vida en que les lliçons són més a base de fracassos i frustracions que no pas de moments regalats. No hi ha dubte però que s’aprèn a viure i aquest pòsit de coneixement és el que fa que el recorregut sigui esperançat sobretot pel que encara resta per viure. La protagonista viu la seva singular trajectòria començada amb una il·lusió per ser una escriptora però que ha de tocar de peus a terra quan té un fill i ha de guanyar-se la vida en una ciutat que va descobrint a mesura que ella també va creixent. A la vida i en el seu recorregut tot és aprenentatge i que es consolida a  base de fracàs i d’encerts a base de lleialtats i deslleialtats, a base de agafar-se a realitats com el propi fill per aportar-hi estimació i amor com a defensa de la pròpia realitat.

La singularitat de la protagonista, com tantes singularitats hi ha, es mou en un temps convuls i en un temps d’una certa impostura, deixar la innocència, intentar batallar contra la sensació de desemparament que es pot trobar una persona quan li fallen les il·lusions vitals, les persones del seu entorn i ha de sobreviure i fer-se de nou un lloc en la vida i fer-se’l amb el propi esforç sense esperar res de ningú i alhora trobar alguns nous elements per refer les seves relacions personals en mig de les contradiccions d’un entorn que per convuls no pot ser un referents permanents per establir una certa vivència tranquil·la i acomodada.

Novel·la doncs en que es relliga un retrat social d’una de les èpoques mitificades del nostre país vista ara amb una certa ironia i amb una certa distància, en aquest marc es mouen personatge modestos que són els que viuen aquesta història excel·lentment narrada i amb desimboltura i frescor literari més que notable. Ben estructurada i amb un llenguatge precís constitueix una bona mostra de novel·la que ens explica històries en que les pròpies vivències són usades per estructurar una història alliçonadora des de la possibilitat de que cadascú es traci el seu periple vital.

Val la pena llegir-la, una bona estona d’entreteniment literari.
 

Lo que me queda por vivir
Elvira Lindo
Editorial Seix Barral
Barcelona. Setiembre 2010