Qui mana al món en el segle XXI?

Molts tenim les nostres teories sobre quins són els actors que dirigeixen el sistema internacional. Aquest únic sistema internacional que consisteix en el suport geogràfic i humà que abraça tots els sistemes polítics existents del planeta.

Hi ha qui pensa que un sol actor transnacional -per exemple, el "club" Bilderberg- mou els fils del món. Hi ha qui pensa que la Xina s'està convertint, o es convertirà, en amo i senyor preponderant del sistema internacional. Les teories de conspiracions agraden i molt. N'hi ha de tota mena, i no paren d'aflorar-ne de noves. Algunes de més esotèriques, d'altres de més terrenals. Ningú pot discutir que són encomanadisses. Suposo que el fet de ser conscients de tanta incertesa en aquest moment de la història humana, produeix el caldo de cultiu perfecte per a tot tipus de teories. Però des d'un punt de vista material, empíric, fan aigües per tot arreu.

És clar que el sistema internacional té una naturalesa profundament distinta respecte a la totalitat de subsistemes polítics que inclou. L'esquema d'Easton és aplicable a la descripció de tot Estat i el seu sistema polític intern. En tots els casos existeix: la relació input-output; l'emissió de demandes de varis grups socials que volen ser escoltats pels poders públics; la inclusió o no d'aquestes demandes en l'agenda política; la presa de decisions segons determinats processos; l'emissió d'aquestes decisions en forma de polítiques públiques; i la retroalimentació cap a l'emissor inicial. Per tant, i malgrat les limitacions de l'esquema d'Easton, és evident que els sistemes polítics de cada Estat descansen, com a sistema, sobre una estructura relativament ordenada i que funciona sobre un cicle relativament lògic. Tanmateix, el sistema internacional no pot ser descrit com un sistema ordenat i estructurat. No inclou una distinció clara entre governants i governats. Tampoc  conté un dret eficaç amb agents necessaris -policia i jutges- per fer-lo efectiu. Els drets domèstics dels Estats se'n cuiden prou que els ciutadans no puguin esgrimir el desconeixement d'una norma jurídica per incomplir-la, perquè la sanció en aquest cas no tindrà en compte aquesta ignorància com a eximent.

El sistema internacional, doncs, és un continuum d'ordre i desordre que se sosté mentre s'eviti la destrucció del mateix, s'adapti als canvis, estigui en condicions d'aconseguir objectius col•lectius, propis del conjunt; i finalment, tingui capacitat d'integració per augmentar la cohesió de les parts. Per exemple, el sistema internacional bipolar, durant el context de la guerra freda, va passar a millor vida degut a la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la URSS. És a dir, no es va poder conservar l'ordre mundial bipolar una vegada esfondrada la superpotència soviètica. Aleshores, l'ínclit catedràtic d'economia política internacional, Francis Fukuyama, va predir que la destrucció del sistema internacional bipolar comportaria la fi de les ideologies i de la història i, a partir d'aquí, sorgiria un món unipolar nord-americà. Això, com tots sabem, no s'ha complert. No obstant, Fukuyama va tenir el mèrit de plantejar una hipòtesi global sobre el que passa al món. I així és com avança la ciència.

Avui, els principals actors dels sistema internacional "portadors" d'ordre al món són: estats, organitzacions internacionals, organitzacions no governamentals (ONG), internacionals polítiques o sindicals i empreses multinacionals. Tot i així, ningú pot negar les complexes i, moltes vegades, opaques interaccions entre aquests actors. La història recent mostra casos complexes d'ingerència extraeconòmica de determinades multinacionals en assumptes públics d'Estat dèbils respecte als quals tenen interessos econòmics. Els principals actors del sistema internacional que formen un bloc obert i summament complexe són: ideologies, religions, fonamentalismes, terrorismes, fluxos informatius, estandarditzacions culturals, etc. Els terrorismes és el cas extrem d'actor "portador" de desordre. En canvi, el paper dels fluxos d'informació, religions i ideologies és més aviat contradictori que no pas antagònic i "desordenador" envers els estats i organitzacions internacionals. 

Qui mana, doncs, al món? Diversos pols de poder manen: grans grups econòmics privats, estats democràtics i no democràtics amb economies fortes o/i diversificades, etc. No existeix un nou ordre mundial amb un únic centre de poder. Vivim dins un sistema internacional poliàrquic en el qual no hi ha cap actor internacional o transnacional amb capacitat de dominació sobre els altres. I a més a més, ens trobem infinitament allunyats d'un potencial Govern mundial, Parlament Mundial, etc. Infinitament allunyats, també, d'un sistema internacional global on hi hagi jutges i policies mundials que compleixin les funcions tal i com ho fan els estats. Els estats segueixen sent actors centrals, inevitables i insubstituïbles del sistema internacional. Nogensmenys, ja no són els únics actors de l'escenari mundial com passava amb anterioritat a la Segona Guerra Mundial. La crisi de sobirania estatal és un fet irreversible. Els estats es troben d'allò més desbordats per múltiples problemes globals que ja no poden abordar tot sols.

En resum, ningú definit  dirigeix els fils d'aquest món en el segle XXI. Ni un, ni dos, ni tres actors, etc. Manen actors internacionals i transnacionals en precari equilibri. I aquests poden ser substituïts sense que el sistema internacional actual entri en crisi. La dialèctica entre "ordre" i "desordre" és l'única certesa d'aquest món en plena transició.