Charlie entra a les aules

-I tu què els hi faries? –em pregunta un alumne de primer de batxillerat.

-Portar-los davant del jutge.

Però mitja classe ja somriu, l’Àlex fa aquell gest tan clar amb les mans de quan guilles d’un lloc. Té raó, estic fugint d’estudi. Ric obertament i reconec que he estat enxampat en plena evasió. Ells no volen aquesta resposta perquè, de fet, no estaven preguntant exactament això.

-Que els caiguin trenta anys com a molt i després puguin sortir i tornar a matar? -insisteixen-.

Beneïda joventut! Trenta anys els sembla poc!

-Vosaltres em pregunteu si els aplicaria la pena de mort, oi?

-Clar que sí, pagar-los amb la mateixa moneda –responen amb un convenciment admirable.

-Pena de mort lenta i dolorosa encara millor, no?

-Home doncs… –i somriuen amb complaença-

El jovent té la virtut que està poc contaminat per les opinions políticament correctes, diuen el que pensen sense depurar ni filtrar; per ells és molt clar que les regles del joc les ha de seguir tothom, qui se les salta té un avantatge massa gran. Convivència contra terrorisme? Discursos contra kalashnikovs? Arrufen el nas. Aquest partit no està prou igualat. Si la brega es planteja en el terreny de la violència ells són partidaris de presentar-s’hi. Els meus valors són músiques angelicals per a les seves oïdes adolescents. És un “sí, sí, val, molt bé, això és el que tu dius però…” Me n’adono que dono testimoni dels valors de llibertat i tolerància en els que crec però dubto que els estigui transmetent realment. Algú em pot ajudar a no semblar ingenu? Quina és la defensa que tenen les nostres societats democràtiques contra els atacs que reben dels qui no estan disposats a seguir les regles del joc siguin del signe que siguin?

Augmentar la seguretat, la vigilància, el control. És la temptació primera, ara bé, la llibertat cotitzarà encara més a la baixa. Si el que volem defensar són precisament valors com els de la llibertat aquest no és un bon camí. Tampoc crec en el discurs moralitzant situat al pol oposat d’aquest, aquesta mena de raonament segons el qual sembla que ens haguem d’autoinculpar perquè som els causants de tots els mals del món. Com si això justifiqués matar ningú!

Alguns d’aquests alumnes ja participaran en aquest cicle electoral de 2015, els altres ho faran en el següent. No estic segur de ser capaç de transmetre amb prou força els valors democràtics i de convivència en els quals crec. No em sento del tot satisfet de la meva argumentació, de la meva capacitat persuasiva, malgrat que el meu convenciment sigui absolut. Com puc guanyar-los? És la lluita de la raó, el seny i la maduresa de bastants anys contra la rauxa i el sentiment dels setze, disset o divuit. Aquesta lluita també està bastant desequilibrada.

Era en Gerard qui ha obert el tema preguntant-me directament “i tu què els hi faries?” No parla mai gaire. No és el tipus d’alumne que intenta despistar el professor amb alguna intervenció i deixa després que s’enrotlli per no fer classe. M’ho pregunta perquè vol sincerament una resposta, vol posar a prova les seves conviccions contrastant-les amb les meves i, ai! temo que no s’haurà sentit prou sotragat.

Les forces policials franceses han abatut finalment els terroristes. Ells tampoc els duran a judici. El govern francès convoca una manifestació multitudinària. Lamentablement no hi són els que interessaria que hi fossin, els joves de la banlieu no es manifesten, no s’organitzen políticament, es passen tweets “je suis Kouachi”. Avui són els governs els qui fan manifestacions de protesta. Curiós. Potser se m’escapa alguna cosa.