Empoderar-se o no empoderar-se… that is the question

Assumint el risc de ser titllat de conservador, ho he de confessar: em costa molt d’acceptar paraules noves. Tant me fa si són calcs d’altres llengües, si estant formades correctament segons les regles de composició i derivació pròpies del català o si han sorgit de la inventiva d’algú. És així i no hi puc fer res. Abans d’utilitzar-les, em pregunto sempre si no tenim ja en la nostra llengua un mot per referir-nos a al concepte que es vol expressar amb el de nova creació. És per això, per exemple, que considero absurd parlar de muffins si ens estem menjant una magdalena de les de tota la vida. El canvi de nom no les fa més fàcils d’empassar.

En aquest sentit, en els últims anys hi ha una paraula que m’ha fet ballar el cap. Parlo del verb empoderar (i el seu derivat empoderament). Empoderament és un calc de l’anglès empowerment que s’utilitza en sociologia per a referir-se al “procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials” (segons la definició que en fa el Centre de Terminologia TERMCAT). Es tracta d’un mot molt viu a les facultats de Ciència Política des de fa molt temps però que no havia passat al lèxic polític comú fins fa relativament poc.

Sempre havia dubtat de si havia d’utilitzar-lo o no. D’entrada, no m’agradava: tot i que podia ser una paraula catalana ben formada, em semblava un calc massa descarat de l’anglès i buscava una manera més genuïna de dir-ho: “adquirir poder”?, “procés d’adquisició de poder”?... Uf! que lleig i que embolicat! Com que no me n’acabava de sortir, el temps i el costum em van portar a acceptar la parella empoderar-empoderament (em vaig dir alguna cosa semblant a “si tothom peca, jo també ho faré”). Això sí, amb totes les reserves del món. Fins que un dia vaig sentir una veu que em deia allò de “the answer, my friend, is blowin’ in the… dictionaries”. I m’hi vaig posar.

Cap dels diccionaris catalans de referència no recull la parella empoderar-empoderament. Sí que hi trobem, en canvi, el verb apoderar, amb alguns sentits que s’acosten al que estem buscant. D’una banda, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans no n’acaba de treure l’entrellat. Ens defineix la paraula com “Atorgar poders (a algú)” però no ens aclareix si aquests poders se’ls pot atorgar un mateix. Ens dóna també –com havia fet molts anys abans Fabra en el seu diccionari– una altra definició que diu “Prevenir-se de poder, de forces, de mitjans”. El problema és que, si mirem què vol dir “prevenir”, no trobem cap significat que s’hi adigui, en aquest context. No sabem, per tant, què coi significa “prevenir-se de poder” (si se’m permet la hipòtesi, tinc la sensació que es tracta d’un error i, on diu “prevenir”, hi hauria de dir “proveir”). La solució ens la dóna el Diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, que defineix una de les accepcions de la paraula com “Aconseguir poder, forces, mitjans” i aclareix que és un verb pronominal i d’ús antic. Ara sí que ho tenim! Si hi volem aprofundir una mica més, encara, trobarem que el Diccionari català-valencià-balear documenta usos similars de la paraula en textos de Ramon Llull o en la Crònica de Ramon Muntaner. Tant donar-hi tombs i resulta que els nostres avantpassats de fa uns quants segles ja “s’apoderaven”…

I doncs, què hem de fer? La meva opció –que coincideix, a més, amb la que proposa el TERMCAT– és molt clara. Si resulta que el català té un verb com apoderar, absolutament viu i que ja antigament s’havia utilitzat amb aquest sentit, no hi ha cap motiu per crear-ne un de nou com empoderar.

I si no us agrada, tant se val! Digueu-ho com vulgueu. Al capdavall, les paraules només són paraules i el que realment és important és la idea que representen. Per tant, apodereu-vos o empodereu-vos però, sigui com sigui, proveïu-vos de poder, preneu el poder.