Ateneu poètic, 20

En recordança dels 53 anys que va viure

BON VENT... I BARCA NOVA

LA CANÇÓ DEL CANSAT

Em va tocar tocant mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clar, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots aquells que obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tant grossa raó naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

DISC  1

CANÇÓ DEL LLAURADOR

Tant com m’estime la terra, ai mare!,
i no vull ser llaurador, ai mare!
Jo no vull ser llaurador,
que les xiquetes del poble, ai mare!,
no em volen veure amb la mula, ai mare!
Jo no vull ser llaurador.
No vull fer verema a França, ai mare!
Jo vull treballar ma terra, ai mare!
Jo vull treballar ma terra.
I si no marxe no em case, ai mare!,
que les xiquetes fadrines, ai mare!,
no volen xicots amb mula.
No et puc pas donar la culpa, ai mare!,
tu pels fills vols lo millor, ai mare!,
tu pels fills vols lo millor.
Qui és que obliga al llaurador, ai mare!,
a deixar sa mare tera, ai mare!,
per ell mil malediccions.

4.2.42

CUES D’ESTELS

Cues d’estels
que baixen fent uns tels
que creixen com els pèls
que naixen com arrels
del nostre cos.
Així com flors.

Cues d’estels.
S’ajunten els espais.

A  ALCOI

TOT EXPLOTA, PEL CAP O PER LA POTA

Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

Dien si no et dónen, pren.
No és de lladres dir: amén.
Quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que robem.
Mullant d’or al qui ens la pren.

És qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el què vol dir explotar.

Conscients de l’explotació,
no hi haurà més solició
que aprofitar l’ocasió.
I allò que es diu, amb passió
Fer valer nostra raó,
Perque...
Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

A  LA  VIDA   (fragment)

Cante la vida plena,
desde la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang en puja al cap.
I el cor em diu que SÍ.
El cervell diu que SÍ.
I tot en mi és un SÍ,
Que mai no acabarà.
Cante la vida, SÍ.