Entre poc i massa!

Les aventures d’Asterix el Gal sempre han tingut, en el nostre país, una vida complicada. Tot va començar quan, després dels primers àlbums, algú va decidir canviar els noms dels protagonistes: Asterix va passar a ser Astèrix i Obelix, Obèlix. El canvi, que pot semblar intranscendent, elimina del tot el joc fonètic que proposava l’autor. D’una banda, “Astérix”, en francès, es pronuncia gairebé igual que “astérisque”, que vol dir asterisc o estrella, exactament el que és el personatge en aquesta sèrie. En el cas d’Obelix, cinc cèntims del mateix: “Obélix”, en francès, sona si fa o no fa com “obélisque” –obelisc, en català–, mot que denota la força extrema de l’intrèpid gal. Els noms originals permetien que en català es pogués seguir el mateix joc. Algú, però, va decidir deixar-ho de banda.

L’any 2005, l’editorial Salvat publicava la traducció de l’últim volum de la sèrie amb dibuixos i textos d’Uderzo, “Le ciel lui tombe sur la tête”. El títol amb què va aparèixer, “El cel s’ens cau al damunt”, va provocar les ires dels filòlegs, tant els professionals com els aficionats, i somriures entre els usuaris més motivats de la llengua. I és que la pífia s’ho valia! Pocs dies després, els exemplars distribuïts van ser retirats i substituïts per altres amb el títol esmenat, “El cel ens cau al damunt”. Pel que sembla, ni el traductor, ni els editors, ni els correctors, ni els impressors no es van adonar de l’errada monumental que estaven cometent, ningú!

El primer títol és com un parell de bufetades a la llengua, una a cada galta: pif-paf! Hi ha, d’entrada, un error ortogràfic d’aquells que són detectables per qualsevol persona amb un mínim coneixement de la llengua escrita. Només es tracta d’aplicar aquella norma que diu que, si s’han d’ajuntar dos pronoms i es perd una vocal, l’apòstrof ha d’anar tant a la dreta com sigui possible, per dir-ho de manera entenedora. Això vol dir que no hem d’escriure “s’ens” sinó “se’ns”. És un error molt greu si apareix a la portada d’un llibre però sense cap conseqüència per a la llengua. Al cap i a la fi, només es tracta d’una convenció.

El títol, però, contenia un altre disbarat, un d’aquells que no afecten la normativa sinó que són molt més greus perquè representen un atac contra el que m’agrada anomenar “l’esperit de la llengua”. I és que el verb “caure” no és pronominal i, per tant, a nosaltres, les coses no “se’ns cauen”, només “ens cauen”.

El fenomen no és exclusiu d’aquest verb. De fet, tot i que pocs anys enrere no ho hauria dit ningú, cada vegada hi ha menys gent que pateix convulsions quan sent coses com aquestes: “Aquests nens no es callen mai”, “Aviat em podré seure”, “Anava caminant i m’he ensopegat”, “Puja’t al tren de la democràcia”, “Quan puguis, passa’t per casa” o, fins i tot, “M’he esmorzat amb una notícia terrible” (per als malpensats –o per a la gent de bona fe–, aclareixo que tots els exemples els he trobat a la xarxa). Algú podria dir que són frases escrites seguint estrictament les normes de l’ortografia catalana, i tindria raó. Ara bé, això és català? Rotundament, no. És, només, una traducció paraula per paraula d’expressions en una altra llengua. Endevineu quina?

Anem-hi amb compte, que no ens farà cap mal. En català, no “ens callem”, ni “ens seiem” (tot i que sí que “ens asseiem”), ni “ens ensopeguem”, ni “ens pugem” enlloc, ni “ens passem” per enlloc, ni “ens esmorzem”. A canvi, “callem” quan cal, “seiem” en una bona cadira, “ensopeguem” sovint, “pugem” al tramvia, “passem” a visitar els amics i “esmorzem” amb el diari al davant.

Entre “caure” i “caure’s”, la diferència és molt més gran que un simple pronom. Si “us caieu”, per lleu que sigui la caiguda, la llengua us quedarà ben desmanegada.

I que ningú no s’enganyi, aquesta mena de fenòmens no són fruit de l’evolució de la llengua. Són, més aviat, una mostra de com una llengua es dissol en una altra.

En un article publicat fa uns quants mesos en aquest mateix espai (“Apadrina un pronom”: http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/47527/apadrina-un-pronom.html), parlava de la necessitat de no oblidar els pronoms, si volem que la llengua catalana continuï sent això, catalana. I ho mantinc. Tampoc no cal excedir-se, però. Entre poc i massa!

De vegades, ens mereixeríem un bon “Copdegarròtix”.