La estación perdida

Nova novel·la de l’autor de Los Baldrich que va esdevenir una de les novel·les més importants de l’any 2009 que va portar a que el seu autor fos reconegut com “Talento FNAC” com a consideració la qualitat literària i a l’acollida que la novel·la va tenir entre els lectors i la crítica. Va ser el descobriment d‘un autor que ja havia publicat però va ser amb Los Baldrich que podríem dir que es va doctorar en literatura.

Los Baldrich era la història d’una ambició, d’una voluntat fèrria de triomfar i de fer-se un lloc a la societat. El protagonista Jenaro Baldrich funda un negoci en una Barcelona que encara pateix el desastre de la guerra civil. Postguerra que facilitarà gran oportunitat a emprenedors sense gaires escrúpols. El protagonista avançarà, doncs, sense aturar-se per res  però oblida l’estructuració del clan familiar que acaba essent un contrapès a l’actuació  sens cap mena de restricció del protagonista que acumula poder i riquesa. No està exempta la trajectòria de la nissaga familiar també d’elements positius com poden ser la generositat, l’amor. La voluntat inequívoca de triomfar en els negocis al sí de la societat portarà a fixar una ambient opressiu del que han de fugir part del nucli familiar. Representa també l’esforç d’una part del que esdevindrà la burgesia a Catalunya amb les oportunitats que va tenir desprès de la guerra.

Pel contrari a La estación perdida, és la història del perdedors, de personatges que volen obrir-se pas però que les circumstàncies i el seu propi món imaginatius els perjudiquen i els fan caure en el món d’una certa marginalitat social.

Use Lahoz és nascut a Barcelona i a més de la coneguda novel·la Los Baldrich és autor de diversos llibres, entre ells destaquen Leer al revés, que a l’any 2005 va obtenir el reconeixement en el Festival du Premier Roman de Chambèry, ha destacat també com a poeta amb dos libres prou interessant som són Envío sin cargo y A todo pasado. Col·labora amb diversos diaris i revistes amb articles d’opinió i reportatges sobre viatges.

La novel·la La estación perdida, planteja el recorregut vital del protagonista Santiago que en un moment clau de la seva vida, està a punt de sortir del seu poble per anar a fer la verema a Tolosa, descobreix que no és fill de la família en que sempre ha viscut. Aquest fet el marca profundament. A partir d’aquest moment Santiago deambula  sense una direcció fixada i es troba en molts embolics amb els que sembla tenir una mena de pacte ja que en surt d’un i entra en un altre sense cap solució de continuïtat. Es la historia d’un perdedor que es va trobant al llarg del recorregut vital una munió de paranys i cau sempre en ells, només sembla que la seva capacitat per estimar, a la seva manera però, pot salvar-lo de les situacions.

Si a Los Baldrich, Lahoz plantejava l’odissea d’algú que volia triomfar i no parava fins aconseguir-ho aquí en La estación perdida ens retrata la sort dels perdedors, d’aquells que no són conscients de que els fracassos continuats els porten a una situació de desconeixement o de confusió entre la realitat i allò que ell es creu que passa. Incapaç moltes vegades d’afrontar la realitat el protagonista s’embolica de mentides per tapar altres mentides fins a creure’s el seu propi món imaginari i, naturalment en aquest fer arrossega la seva família, la seva dona Candela que no deixa de ser l’exemple de l’amor ingenu inicialment i al final assumeix la situació i posa els peus a terra fent que Santiago a través d’ella tingui algun moment de realisme.

També els escenaris de la novel·la tenen el seu interès perquè també juguen un paper en el desenvolupament de la trama. Un inici rural en que les dificultats pròpies dels pobles perduts amb mínimes condicions que viuen una postguerra tancats en si mateixos i el fenomen de la immigració com una sortida de molta gent que el camp expulsa. El Madrid dels seixanta amb enormes possibilitats si es volien aprofitar però també amb enormes dificultats i amb la repressió d’un regim que vol conservar la moral hipòcrita del franquisme, la Barcelona que va omplint-se també de nouvinguts que creen els barris perifèrics i les ciutats de l’entorn de la capital amb les possibilitats que es poden donar en territoris creixents. Hi ha també un procés de reubicació dels personatges que provinents d’uns ambients rurals tancats s’obren al món i a les enormes possibilitats que s’obriren en aquell tardo-franquisme i de desenvolupament econòmic desmesurat i fràgil .

Lahoz escriu amb un ritme viu que va donant una bona marxa al desenvolupament de la trama argumental i aquest ritme es combina amb una alta qualitat literària. La novel·la és una barreja constant d’aquells temes universals de la literatura com l’amor, la recerca de la identitat pròpia, la riquessa i la pobresa, la mort i les més baixes passions d’homes i dones, però tot plegat amb una exquisida barreja que fa que al novel·la sigui singular i molt atractiva.

De lectura agradable, carregada d’humor i de fina ironia fa un repàs de la història i els canvis que es van succeint a l’Espanya dels anys seixanta i setanta en que els avenços socials i econòmics van superar en part l’obscurantisme de la dictadura.

Podria resumir-se la narració amb paraules del mateix protagonista: “Yo soy el triunfo del desengaño, hijo del chasco y de la ruina, la piel de la nada, la mejor, la indiscutible, le eficaz materia del vacío...”

A pesar de tot però hi ha esperança.

La estación perdida
Use Lahoz
Alfaguara.
Ediciones Santillana
Barcelona, 2011