Podemos i mitjans de comunicació

Podemos, és el partit polític revelació que es carregarà el sistema de partits espanyol de bipartidisme gairebé perfecte. Un sistema bipartidista que dura des de que es va consolidar el règim polític democràtic a l'Estat espanyol. L'aturada del cop d'estat del 23-f de 1981, més l'ascens del PSOE a la Moncloa a l'any 1982, van posar el punt i final a la transició democràtica espanyola. 

Qui ens havia de dir que una colla de col·legues politòlegs serien l'element clau per rebentar l'encarcarat llarg període, però, alhora, indiscutible sistema de partits espanyol de bipartidisme imperfecte vigent des del 1982?
No m'ho pensava. Però ja és una realitat. Almenys, es preveu una sacsejada molt potent de resultats electorals impossible de predir avui dia en aquest hiperelectoralitzat any 2015.

La trinca dirigent de Podemos -Pablo Iglesias, Íñigo Errejon i Juan Carlos Monedero-  s'han fet famosos en un temps rècord. Solament ha calgut un any perquè Podemos sigui alternança política seriosa enfront dels mastodòntics PP i PSOE.

Quin és el seu secret?

L'ús magistral que han fet i fan dels mitjans de comunicació. Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero són politòlegs experts en comunicació política. Pablo Iglesias està titulat i especialitzat en mitjans de comunicació. La seva expertesa denota que no es va saltar cap classe de postgrau en matèria de comunicació política i mitjans de comunicació.

Així mateix, l'"espectacularització" de la política empobreix els continguts que els mitjans audiovisuals et transporten a domicili i amb temps real. El reconegut sociòleg català Manuel Castells ha estudiat la política com a xou televisiu. Ens ho explica: "Donat per fet que les notícies es construeixen cada vegada més perquè s'equiparin als espectacles d'entreteniment  o als esdeveniments esportius, la seva lògica també ho fa. Requereix drama, suspens, conflicte, rivalitats, cobdícia, engany, guanyadors i perdedors i, si es possible, sexe i violència [...]" (Castells, 1997). Als mitjans "[...] els interessa l'esdeveniment, no la condició subjacent; la persona, no el grup; el conflicte, no el consens; el fet que passa al davant de la notícia, no el que la explica" (Gitlin, 1980, cit. per Castells, ib.).

Els hàbils politòlegs de Podemos no són una excepció en fer espectacle de la política. Són perfectament coneixedors que tot allò que no surt per la televisió és inexistent. D'altra banda, posen la màxima cura perquè el contingut dels seus missatges es deformin el mínim quan apareixen en els informatius televisats. De moment, ho estan aconseguint mitjançant simples i esquemàtics continguts polítics que diuen tot allò que l'emprenyada ciutadania li agrada escoltar. No he observat cap tret innovador en la seva manera de fer política fins ara.

Tanmateix, l'esforç més gran per convèncer a la ciutadania l'hauran de fer els partits polítics tradicionals tacats de dalt a baix per ignominiosos casos de corrupció en aquest context d'interminable crisi econòmica. Aquesta situació política beneficia sobretot a Podemos. S'ha de veure en quina mesura ho aprofitarà. El partit polític que lidera Pablo Iglesias només ha de mirar de no cometre massa errors propis, perquè tots els seus contrincants que, poc o molt, han tocat poder estan molt erosionats. Són aquests darrers els que tenen d'actuar amb tota la seva energia fins a la data de la jornada de reflexió prèvia a les eleccions generals. En canvi, Podemos no hi té res a perdre i molt a guanyar.

Podemos no està canviant la concepció de la política que tenim en ment molts ciutadans: simple, emocional, caricaturesca, de confrontació permanent en tertúlies o debats artificialment provocats. Podemos no podrà dur a terme polítiques i normatives de ciència ficció per evidents constriccions de política i dret comunitari en un supòsit d'accés al govern. Els rostres nous i joves que encarnen Podemos continuen, d'acord amb el que mostren als mitjans de comunicació de massa, fent vella política en el fons.

Les frases es mesuren per segons en els espais informatius audiovisuals. Principalment en campanya electoral. Podemos colpirà amb enginyosos i impactants eslògans que els diferenciïn de les corcades formacions polítiques tradicionals. El partit de Pablo Iglesias ratlla l'excel·lència en màrqueting polític. Falta saber si amb això n'hi ha prou per quedar en primer lloc a les eleccions generals. Opino que no. Ara bé, el bipartidisme imperfecte espanyol d'alternança entre el PP i PSOE a la Moncloa, amb eventuals socis nacionalistes perifèrics a l'oposició en el paper de partits frontisses, nascut al 1982 és història. No en tinc el més mínim dubte.