Los pasos que nos separan

Interessant novel·la sobre la remissió de la culpa i el perdó de fets que han succeït molts anys enrere. Diversos moments de la història formen part del fil narratiu, des de la Trieste dels anys 20 amb l’ascens de feixisme italià, fins  els anys setanta i vuitanta a la Barcelona i el món dels estudiants que participen en els primers moviments dels anomenats de “protesta” amb un història paral·lela. Dos persones que inicien un viatge, cadascú amb les seves expectatives i amb les seves necessitats i voluntat i acaben confluint en una entesa que perdurarà per anys.

El camí, el viatge per trobar la felicitat o el perdó però fer-ho pas per pas o record a record, porta  també a valorar cada moment en la seva justa mesura.

Marian Izaguirre va néixer a Bilbao va estudiar filologia però s’ha dedicat gairebé sempre a la literatura. Va ser a l’any 1991 en que va sortir la seva primera novel·la  Vida elíptica, amb la va obtenir  el Premio Sésamo. Després va publicar Para toda la vida (1991), El ópalo y la serpiente (1996),  l’aplec de contes Nadie es la patria, ni siquiera el tiempo (1999), La Bolivia (2003), El león dormido (2005) y La parte de los ángeles (2011).

En 2013 Lumen va publicar La vida cuando era nuestra, la història de la relació entre dues dones després de la guerra civil, les dificultats d’inserció en una societat nova que va néixer de la destrucció de tot un entramat cultural i social, aquesta novel·la ha esta traduïda a set idiomes obtenint arreu un èxit de crítica i de vendes notables. Izaguirre ha estat guardonada a més del Sésamo amb els premis Andalucía de novela, el Ana María Matute y el Ciudad de Salamanca, entre altres. Los pasos que nos separan es la seva darrera novel·la.

Com ja ha fet en altres obres l’autora fa un aposta per ubicar part de la seva història en indrets amb conflicte i amb personatges carregats de culpabilitat i que malden per treure-se-la del damunt o bé intentar repara el mal que en el seu moment s’hagués pogut fer. Els personatges són protagonistes que han tingut relacions profundes d’amistat o que intenten altres lligams d’amistat . Los pasos que nos separan, fa un connexió entre dues grans històries d’amor, no sempre amb la mateixa sort i amb la mateixa significació; passat i present ens fonen en la història, un dels protagonistes ve del passat i amb una càrrega d’experiència i d’història prou forta i l‘altra comença ara a emprendre el vol però també porta les ales ferides i això li impedeix fer-ho amb tota la llibertat.

El camí, el viatge els permetre curar-se les ferides i sortir-ne enfortits malgrat els objectius inicials potser no s’han complet al màxim.

La història comença amb un dels protagonistes, el Salvador, al anys 20 a la ciutat de Trieste, Salvador és fill de la burgesia catalana que ha anat a parar a la ciutat de Trieste després d’haver estudiat escultura a Roma i aquí fa d’ajudant d’un conegut escultor italià Spalic que té lligams amb l’incipient moviment feixista. Fruit de la casualitat coneix a la Edita, una jove casada amb un músic i mare d’una nena de mesos. El mateix dia que coneix a Edita coneix també la intransigència dels esquadristes feixistes que l’apallissen només per tenir una aparença eslava. Amb Edita neix un amor profund amb la dificultat de que ella és una dona casada amb un músic i amb un criatura petita, però salva els esculls i comença una gran història d’amor, plena però també de profundes renúncies. Salvador viu amb intensitat aquesta amor i també el seu aprenentatges com escultor i coneix al peculiar personatge de Gabriele d’Anunnzio quan aquest havia proclamat l’estat lliure del Fiume com a protesta per la fragmentació d’Itàlia després de la  primera guerra mundial. Allà junt amb l’escultor Spalic, porten una escultura i la bescanvien per una anunciació del segle XV... Tot això recorda Salvador mentre vol retornar des de Barcelona novament a Trieste per retrobar els vincles que hi va haver de deixar l’Edita per fugir amb ell a Barcelona. Posa un anunci al diari per trobar una acompanyant i vet aquí que apareix la Marina que s’ofereix per la feina, Marina és una noia de vint anys que viu una vida d’estudiant desenfrenada i a la recerca de tots els plaers, torna d’unes vacances a les illes i s’adona de que està embarassada a partir d’aquí entre en una espiral de desconcerts davant el que ha d’afrontar i amb el dubte de si tenir al criatura. Al llarg del viatge amb el Salvador anirà reflexionant  amb la història d’amor que intueix darrera el viatge i com va coneixent el Salvador i la seva història també madura la seva pròpia decisió.

En definitiva es van narrant dues històries totes dues carregades de culpa la de Salvador per com va haver de fugir amb Edita i vol el perdó de la filla de la seva dona que van haver de deixar i triar entre el seu amor a quedar-se amb ell i la de Marina que no sap que fer amb el fill que porta al ventre i sent també la culpabilitat per haver actuat de manera descontrolada i haver-ho fet per despit.

És també una novel·la sobre la capacitat de donar-se als altres i d’intentar interpretar i entendre a les altres persones, ubicades cadascuna d’elles en situacions i circumstàncies que poden ser molt  diferents a la nostra. Viure ràpid sense cap mena de fre com fa la Marina o la necessitat de viure amb rapidesa del Salvador enamorat l’Edita i com ha de forçar la història per poder estar amb ell, encara que això requereix el sacrifici d’altres entre ells de la mateixa Edita que haurà de triar –d’un realisme colpidor- entre el Salvador i la seva pròpia filla. I això, d’elecció va també el fil de la narració. Decidir i fer-ho intentant saber quines conseqüències portarà la decisió i a vegades aquestes són dures i complicades. 

Hi ha en la novel·la diverses narradors, des  dels protagonistes, com una descripció del narrador extern i d’un tercer que al final es deduirà  -malgrat pugui intuir-se- qui és.

Ben escrita en uns ambients  i escenaris convulsos com són els moments d’efervescència nacionalista i el naixement del feixisme en la seva vocació més xenòfoba.

Novel·la sobre la culpa, l’amor però sobretot també d’esperança.

Més que interessant.

Los pasos que nos separan
Marian Izaguirre
Editorial Lumen
Barcelona, octubre 2014