La luz crepuscular

Extraordinària novel·la de Joaquín Leguina en que la barreja de la realitat i la ficció esdevé un testimoni imprescindible per conèixer i entendre no només alguns aspectes històrics sinó també alguns dels moviments que s’han produït en el socialisme espanyol en el que ell  ha estat o bé protagonista i també un observador més que privilegiat. Per damunt de tot però crec que la novel·la de Leguina és una novel·la de sentiments, de posar negre sobre blanc emocions, històries d’amor , d’afectes  familiars i tot plegat com un exercici de memòria individual i també col·lectiva d’una generació que va aprendre de les batalles contra les dictadures i a favor de les llibertats, potser dels darrers revolucionaris que van acabar esdevenint governants.

Joaquín Leguina té una llarga trajectòria política i literària. En el camp polític va ser testimoni d’excepció, va estar quan treballava per les Nacions Unides a Xile i va ser testimoni d’excepció del cop d’estat de Pinochet contra el president Salvador Allende. És demògraf de professió i això el va portar a fer treballs per organitzacions internacionals, fet que li va servir per establir una interessant xarxa de relacions internacionals i coneixences.

Tornat a Espanya treballa amb el PSOE en matèria econòmica i és escollit regidor a la llista municipal de Madrid amb Tierno Galván exercint com a responsable d’hisenda. Va ser escollit després President de la Comunitat de Madrid, càrrec que va exercir al llarg de 12 anys, posteriorment va ser diputat al Congrés i va deixar la política activa al 2008 en acabar la legislatura. En aquets moments es crític respecte als govern del seu partit i a qualsevol reivindicació territorial.

A nivell literari, ha escrit forces assaigs sobre diferents aspecte però vinculats a temes de política i aspectes socials, així mateix de manera habitual escriu articles en diverses revistes de caire polític i té també una extensa obra narrativa amb el conreu de diversos estils.

De les novel·les escrites destacaríem:

• Historias de la Calle Cádiz. Ediciones Akal, (1985).
• La fiesta de los locos. Editorial Mondadori, (1990).
• Tu nombre envenena mis sueños. Plaza & Janés editores, (1992).
• La tierra más hermosa. Alfaguara, (1996).
• El corazón del viento. Alfaguara, (2000).
• Cuernos. Cuentos. Alfaguara, (2002).
• Por encima de toda sospecha. Ediciones Témpora, (2003).
• El rescoldo. Novela. Editorial Alfaguara, (2004).
• Por encima de toda sospecha. Ediciones Témpora, (2006).
• La pruebas de la infamia: un nuevo caso del abogado Baquedano. Novela negra. Tropismos, (2006)

Aquesta és pot considerar una novel·la generacional escrita en clau personal. Leguina construeix un altre ego, que protagonitza la novel·la amb gran dosis d’autobiografia però també amb la necessària ficció com per poder situar a personatge reals en situacions també reals i passar comptes amb la història i amb alguns dels personatges que van apareixent. Es tracta però d’una narració sobre la vida i la política però no sobre el poder. Les vivències personals, les relacions amistoses o d’amor, les batalles en el camp polític i ideològic estan dimensionades justament i equilibradament per donar una versió d’uns moments claus de la història i fer-ho des de la perspectiva de qui ha viscut intensament i apassionadament els moments. Crec que són particularment interessant els passatges sobre el maig francès i espacialment per emotiu el passatge de l’enderrocament i mort de Salvador Allende fruit del cop d’estat del general Pinochet.

Autor i narrador. Leguina i Ángel Egusquiza van alternant les seva narració, i a on no pot arribar la persona arriba el personatge de ficció. Allò que no quedés políticament correcte en boca de Leguina és perfectament assumible per Egusquiza. Aquesta doble narració és un dels aspectes rellevants de la narració i és a on realitat i ficció donen el corresponent contrapunt en aquells episodis carregats d’un cert dramatisme o bé en preses de posició en temes polèmics.

Leguina reivindica el protagonisme de les conviccions per damunt la liquidesa del pensament del tacticisme de curta volada en que veu instal·lada la política en l‘actualitat. No amaga crítiques a la revisió política que ell creu que ha pres el seu partit i no s’està de criticar al llavors president Zapatero per la incertesa que crea i per rebutjar el cúmul d’experiències acumulades que no són tingudes en compte. Per contra exalta el valors i als polítics de la transició per la seva generositat i capacitat de generar acords i es mostra molt dur contra aquells que avui critiquen el procés de transició i els seus protagonistes i ho veu com el síndrome tant habitual en la vida política de matar el pare per poder posicionar-se.

El llibre constitueix un autèntic testimoni de la generació que va néixer just al final de la guerra i van esdevenir peces claus en la recuperació de la democràcia i en van ser el seus primers governants. És una història apassionada i de passió, per la política, per la justícia, en definitiva passió per la viure la vida.

La luz crepuscular
Joaquín Leguina
Colección Hispánica
Editorial Alfaguara
Madrid, 2010