Una mentida elevada a la categoria de tòpic

Darrerament s’escolta per totes les tertúlies i discursos polítics una afirmació repetida una i mil vegades com un mantra, o com una falsedat coneguda que algú vol convertir en veritat segons el conegut adagi de Goebbels. La formació és clau en la lluita contra l’atur. El raonament que l’origina té una aparença de sil·logisme impecable: la gent amb estudis pateix menys a l’hora de trobar una feina retribuïda, per tant, si tots tinguéssim estudis, tots patiríem menys per aconseguir un salari digne. La llàstima és que no arriba a fal·làcia, potser ni tan sols a excusa d’alumne de primària.

Si una empresa X no té intencions de contractar personal perquè no preveu augmentar vendes o perquè hi ha una maquineta que ja fa la mateixa feina o perquè al senyor X no li sembla el moment adequat i no li dóna la gana –vès, què hi farem!- el fet que el senyor Y, en comptes de tenir estudis primaris sigui tècnic especialista en obrellaunes, doctor en física quàntica o tingui dotze màsters en direcció i gestió d’empreses, el deixarà fred com el cul d’una monja. El nivell d’estudis no crea llocs de treball. És clar que si tinc la sort de ser el número ú, el putu amo, en programació informàtica, estic en òptimes condicions per accedir a un lloc de treball de programador, em col·loca bé en la línia de sortida; però la feina s’ha d’haver creat prèviament! La vacant ha d’existir! I tot i així, encara pot passar que el senyor X contracti abans al seu nebot o al fill d’un soci important o a l’amic o amiga amb qui juga a pàdel cada divendres per més que siguin uns ineptes declarats!

Que se sàpiga, hi ha pocs països dels que s’anomenen –amb un toc inexcusable de superioritat vergonyant- desenvolupats que tinguin els nostres índex d’atur. Deu ser que als Estats Units són tots enginyers, a Alemanya doctors i a Bèlgica neixen amb un màster a l’aixella. En aquests anys de crisi profunda, els seus nivells d’atur són inferiors als d’Espanya en els millors temps de l’eufòria constructora!

Posar l’accent en la formació és una estratègia perversa per convertir una xacra social que és responsabilitat dels governants en un defecte del ciutadà. És convertir un dret universal que hauria d’estar garantit en una falta, en una mancança personal . No és que el sistema faci aigües, és que tu, infeliç, desgraciat, no has estat capaç de sacrificar-te prou en els teus anys de formació o, senzillament, no ets prou vàlid. Si haguessis estudiat, si fossis d’una altra manera, si sabessis allò que ens fa falta, ara gaudiries de la terra promesa del capitalisme postindustrial. La culpa és teva.

Una elevada quantitat de mà d’obra disponible –aturada- només serveix, en pura lògica econòmica, per fer baixar el preu d’aquesta mercaderia. Si la mà d’obra, a sobre, està molt preparada, doncs millor que millor! Els informàtics indis són tan bons com els holandesos però cobren menys. La desigualtat avança sobre injustícies econòmiques. Que les persones estiguin més ben formades per a treballar no ho frenarà, només ens farà competir entre nosaltres. L’educació ha de servir per altres coses, ha de tenir altres objectius que no el de millorar la competitivitat –com s’exposa al prefaci de la LOMCE.

La cultura de l’esforç. Amb una taxa d’atur juvenil del 50% més o menys, el que hem de fer és promoure el valor de l’esforç, oi que sí, senyora Rigau? Avui ha nomenat el seu tercer assessor en matèria de polítiques educatives comparades, el senyor Oriol Rosés, advocat, vint-i-cinc anys. Com els seus predecessors sense cap experiència ni coneixements del món educatiu, sense publicacions o aportacions conegudes en l’àmbit del qual han d’assessorar. Això sí, provenen de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. Són joves com cal. Amb això ja n’hi ha prou. Els altres, esforceu-vos! Que ja veieu que la cosa està fotuda! Sigueu emprenedors! I no emprenyeu massa, que la gent d’ordre hem de mantenir el país.