M'he empassat la lluna

Que hi hagi dones és una sort per a la humanitat, però ser dona no és fàcil
Luisa Muraro, filòsofa

M’he empassat la lluna (Viena Edicions), de Marta Pérez i Sierra, va quedar finalista en el IV Premi de Poesia Miquel Arimany. Cal inscriure en una poètica del cos aquest llibre de Marta Pérez. Tot singularitzant des del jo íntim un dels moments significatius en la vida d’una dona: el climateri, la poeta el connecta amb fets tan universals com la mort, l’amor, el naixement i la regeneració.

En el pròleg, escriu la monja i doctora en medicina Teresa Forcades: El climateri, desert sense lluna, sense cicles vitals que preparin la vida nova. Així és des del punt de vista fisiològic. Però ara invito a mirar aquest fet des d’un punt de vista no tan limitat, ja que la ‘vida nova’ tot just és a punt de començar si el climateri es va vivint com el que és: un procès, o un embaràs de la lluna interna, el devenir més íntim i acostat a la vida sempre en transformació. Es tracta d’imaginar un astre lluminós que es va formant a l’interior de cada dona: la consciència que la fertilitat no és només un fet biològic sinó també un fet metafísic, espiritual. D’aquí ve, em sembla, el títol M’he empassat la lluna*, o el que ve a ser el mateix: he interioritzat el cicle vital de la lluna que es clou amb el climateri, però, atenció, l’he convertit en una altra classe de vida sense data de caducitat.

Segons un mite tradicional babilònic, la creació dels éssers humans va tenir lloc durant la lluna nova o noviluni, associant d’aquesta manera la vida humana al ‘naixement’ de la lluna. Aquests avantpassats van veure que les fases de la lluna els oferia un discurs simbòlic que donava significat a les seves vides dins del temps cronològic. Així, doncs, en aquest etern retorn de la lluna trobem que no hi ha naixement de la lluna (lluna creixent) sense la fase anterior, la lluna nova, o lluna zero, com també s’anomena a aquesta lluna que és a l’inici de tot el cicle lunar. Durant tres nits la lluna desapareix del cel, però a la quarta nit hi reneix.

No hi ha primavera sense hivern, i els antics ja van percebre la relació entre el cicle lunar i el cicle fisiològic de la dona. Mircea Eliade, filòsof i historiador del fet religiós, assenyala la connexió còsmica entre el cicle lunar i el mite de la creació i recreació periòdica de l’univers. Des de temps immemorials, la dona no només contempla i treballa els cicles de la natura amb el seu company: té el do de viure’ls en ella mateixa, tot i que aquesta vivència comporti els trasbalsos físics i anímics que acompanyen tot canvi. Res que sigui humà no neix sense esforç, sense treball.

Aquest cicle era perfectament assumit per les cultures matriarcals. Però les cultures patriarcals el van estigmatitzar, d’aquí ve que durant moltes generacions s’hagi viscut de forma negativa. És hora, doncs, de retornar la sacralitat al cicle femení, un procès dinàmic com ho és la vida mateixa, i a la qual dóna continuïtat.

La revolució hormonal que suposa el climateri, i que afecta cos, psique i esperit, queda reflectida a M’he empassat la lluna. Amb gran sensibilitat lírica i invenció d’imatges poètiques, com acostuma, Marta Pérez i Sierra va desplegant els diversos estadis que han de cloure el cicle fèrtil de la dona, biològicament parlant. Però, com he apuntat més amunt, en els versos de la segona meitat del llibre trobem la manifestació d’una vida que es va eixamplant en altres dimensions humanes; trobem el coneixement de que és en el canvi, en les metamorfosis, on la vida troba, a cada instant, la seva plenitud.

Ella [la lluna] creix meravellosament en la seva transformació, llegim a l’Eclesiastès. Créixer en humanitat en el cas del cicle vital femení, del qual la dona té experiència des de la pubertad, i encara des de molt abans, des que la nena esdevé conscient de la seva capacitat de portadora i nodridora de vida.

Durant tota la seva vida, la dona ha d’anar metabolitzant psíquicament les pèrdues (cada mes la possibilitat d’engendrar una criatura); aquest fet li va donant una gran capacitat de resiliència, de superació de la mort que sempre es resolt a favor de la vida. En llenguatge alquímic, la lluna representa l’element volàtil (com Mercuri), de manera que la lluna és missatgera entre els elements que han de convertir, si més no de forma simbòlica, el plom en or.

També la dona és missatgera i portadora de vida, la seva capacitat per donar vida la posa en contacte amb l’energia del cel i de la terra, que és el mateix que dir, entre la matèria i l’energia (o esperit). Per aquest motiu, un cop ens hem empassat la lluna, la facultat de connectar i de fusionar diversos elements de la natura continua, si bé en un altre estadi: el metafísic. La maternitat va més enllà des del moment en què la vivim com una possibilitat humana d’engendrar i alimentar la vida en totes les seves manifestacions. Qui ha dit, per exemple, que escriure no és una forma de les més belles i seductores de maternitat? Els poemes de M’he empassat la lluna són una exaltació d’aquesta creativitat amorosa. 

* Aquest poemari s’acompanya d’una col.lecció de fotografies d’Enric Macià, que il.lustren de manera esplèndida i significativa els poemes de Marta Pérez amb el seu llenguatge conceptual.