L'ase dels cops

Dues figures que tenen, ara i aquí, un tractament diferent. Perquè Jordi Pujol té l’avantatge de ser un espantall, aquell Sant Crist que es treu a passejar quan no plou o es necessita algú que rebi els improperis de la parròquia. Fet que implica que mai t’acabin de cremar del tot. Que guardin sempre alguna cosa fins aleshores suposadament desconeguda, com la conversa de Javier de la Rosa dels darrers dies, per revifar les flames.

Rato, en canvi, és aquella figura de palla destinada a ser cendra que busca el PP, necessitat com està de fer amb urgència alguna foguera grossa que li retorni credibilitat electoral. Algun auto de fe com aquells de la enyorada Inquisició. Figura de palla que haurien pogut ser Bárcenas, Matas i tants altres però que, carregats de coets i pólvora incendiaria com estan, la prudència ha aconsellat respectar.

Tot plegat, curiosament, genera la paradoxa de veure Rato més cremat pels seus fins ara companys que pels opositors del PP. I de veure’l tant o més vituperat que al seu enemic Pujol amb qui, convé recordar, va construir el fatídic pacte del Majestic.
S’ha de reconèixer, però, que en el fons aquesta situació té un punt d’injustícia en tant que ambdós personatges tenen molts punts en comú en les seves malifetes. Que demostra que a casa nostra, si alguna cosa és transversal, és la forma d’executar la corrupció un cop caiguts en el pecat de l’avarícia. Que el poder dels gestors i els assessors fiscals és molt més gran del que podríem pensar.

Perquè tant Pujol com Rato sembla que van rebre els primers diners, l’esca del pecat, dels seus progenitors. Que tant en Florenci com Don Ramón, eren experts consumats en treure diners a passejar i deixar-los en internats de solvència perquè es fessin grans. Que els dos ex-polítics s’han enfrontat a situacions de rebel·lia interna de les seves famílies que els van destarotar (Rato va passar per un procés de separació matrimonial i Pujol, pel que sembla, per una revolta dels fills). Que fruit d’això, aquells diners es veieren involucrats en operacions fosques i amb arrels polítiques, que van ajudar a fer-los créixer encara més. Que tant en Jordi com en Rodrigo es van creure la promesa d’amnistia fiscal del ministre Montoro per aquells diners que, de tripijoc en tripijoc, havien crescut com una carbassera. I, probablement i per rematar-ho, tots dos ho feren des del convenciment que els seus successors i deixebles mirarien cap un altre costat a l’hora d’aixecar la vara del càstig.

Lamentablement per ells i sortosament (sortosament?) per nosaltres, la cadena de fets no va seguir el full de ruta previst i, tot i que amb un retard més que evident, ha acabat duent-los a tots dos davant del jutge o a la vergonya de veure’s ajudat a pujar al cotxe de la policia. Això sí, mentre els seus corifeus seguien i segueixen predicant aquella frase feta que ja ningú es creu sobre la presumpció d’innocència i la necessitat d’esperar el dictamen de la justícia. Que no es creu ningú perquè l’experiència ha demostrat que, correus de suport al marge, qui cau en desgràcia perd automàticament el favor dels que, fins el dia abans, li reien les gràcies i buscaven el selfie de rigor.

De tota manera, posats a buscar elements diferenciadors, jo veig una discordança entre el cas de Jordi Pujol i el de Rodrigo Rato. Perquè, mentre el primer va renunciar, si més no aparentment, a pujar més amunt i va donar per tancada la seva carrera política i econòmica, el segon va utilitzar la derrota del PP a les generals del 2004 com a trampolí cap a una segona carrera que molts varen titllar de política però que els fets han demostrat que fou bàsicament econòmica. Recordem com, només dos mesos desprès de sortir del govern, accedia al càrrec de director gerent del FMI, càrrec que abandonaria tres anys desprès, discretament i amb intenció de seguir en el món del diner per anar incrementant el seu patrimoni i reduint els seus impostos. La gestió de Caja Madrid, BFA i finalment Bankia en son la mostra evident. Era clar doncs que, mentre Pujol havia renunciat a alguna prebenda europea (Euroregions o similar) i tancava el seu full de serveis a la pàtria, Rato havia obert l’única llibreta que li interessava. La del seu patrimoni.

I potser aquesta és una diferència que hauríem de tenir present a l’hora d’enviar els nostres cops cap a l’ase de torn. I, mentre reclamem la presó i l’escarni sense pal·liatius per Rodrigo Rato, hauríem d’oferir a Jordi Pujol, no el dret al perdó, però sí el dret a fer el que feien els reis catalans quan deixaven la corona. Apartar-se definitivament de la vida pública i cloure’s en un monestir a passar els darrers anys de la seva vida. Una imatge i una sortida que, per cert, potser hauríem de fer extensiva a un altre ex-president, Felipe González, ara retornat als mítings i platós per intentar salvar un partit que, en bona part, ell va començar a ensorrar.

Que quin monestir hauria de triar Pujol? Santes Creus i Poblet tenen, al meu entendre, un passat de reialesa excessiu que no acaba de lligar amb la figura de l’ex-honorable. Jo em decantaria més per Montserrat. Al cap i a la fi, allà es van començar a coure bona part dels pecats que avui ens toca expiar a tots. Encara que només sigui en qualitat d’espectadors silenciosos.