Manda huevos

Permeti’m, don Federico, que li manllevi la memorable frase que va pronunciar quan era president del Congrés de Diputats de Madrid i va ordenar començar la votació de la disposició transitòria segona d’alguna d’aquestes lleis menors que la nostra cambra legislativa aprova contínuament en benefici d’aneu a saber qui, però que rarament resulta ser el poble al que representa o defensa. Només cal veure amb quina celeritat tant vostè, senyor Trillo, des de l’ambaixada a Londres, com el senyor Vicente Martinez-Pujalte, ell des del seu escó del propi Congrés, s’han acollit al que, segons vostès, diu el reglament de la cambra en el capítol de les incompatibilitats. I com els seus companys de bancada, aquella que tan bé sabia mobilitzar el senyor Pujalte quan manaven els seus rivals, s’han afanyat a fer-los costat. Probablement pensant allò de les barbes afaitades del veí.

Quan la setmana passada comentava l’enrenou que s’havia generat al voltant de la figura de Rodrigo Rato, poc podia imaginar que la seva poc edificant lliçó de corrupció -justificada inicialment en el manteniment a l’estranger de diners provinents de negocis poc clars del pare- es veuria superada per la de les malifetes en la gestió dels parcs eòlics de la comunitat de Castella i La Manxa que vostès dos, junt amb la avui senadora Ana Maria Torme, van perpetrar. Perquè, mentre l’ex-vicepresident del govern espanyol esperà a estar fora de la política activa per començar a fer coses lletges, vostès van actuar mentre estaven en l’exercici d’un càrrec públic. Aprofitant una llei d’incompatibilitats poc clara a la qual, quan els convé, reclamen rigor. Exigint a la gent de Podemos que retorni els diners cobrats de la universitat o de Veneçuela o negant a molts jubilats la possibilitat de compensar la seva migrada pensió amb la gratificació modesta d’unes feines ocasionals.

El que em sembla ja d’un cinisme extrem és que, ara que els han enxampat, segueixin proclamant la legalitat de la seva feina. Que els sembli absolutament normal i justificable que vostè, senyor Trillo, cobrés durant tres anys i a través del seu Estudio Jurídico Labor, un sou de la constructora Grupo Callosa per (sic) assessorar verbalment en temes de gestió i consecució de contractes d’obra pública. I que, l’empresa del sr Martínez-Pujalte, Sirga XXI Consultores, heretés aquesta feina i aquests cobraments durant els anys 2008 i 2009.

Una feina perfecta que, probablement passi als anals de la picaresca econòmica. Perquè, si realment era així, cap plató de televisió ni diari sensacionalista podrà verificar si els assessoraments eren originals o si, com ha passat en tants altres casos similars, eren un retalla i enganxa d’un parell de planes web. Uns assessoraments verbals que, digueu-me malfiat, deurien anar en la línia de yo conozco a uno del ministerio que puede hacer algo sobre el tema.

Clar que, ben pensat, hi ha coses que no quadren en tot aquest aiguabarreig. Perquè l’acció puntual en un negociat d’una conselleria d’una comunitat autònoma per saber l’import de les ofertes de la competència i poder ajustar la pròpia per convertir-la en opció guanyadora, no justifica cinc anys seguits de pagaments en concepte d’assessoria verbal. Sobretot tenint en compte que, un cop identificada la font de les decisions, es pot passar per alt l’intermediari. Un intermediari puntual i ocasional al que tradicionalment es compensa amb un regal igualment puntual i ocasional, no amb 9000€ al més com fou en el seu cas, senyor Trillo, o amb 5000€ en el del senyor Martínez-Pujalte.

Per tant, alguna cosa més hi deuria haver, no? Alguna cosa que feu que la prebenda ocasional acabés convertida en conxorxa estable que, en comptes de passar de pares a fills com en els cada cop més populars llegats a l’estranger, passés de diputat a diputat. D’empresa compatible a empresa compatible. Com les canongies.

Una nova modalitat de modus vivendi que hem descobert aquesta setmana en aquest curset accelerat sobre com estafar a l’estat i als ciutadans que ens estan impartint des de l’agencia tributària i els tribunals espanyols.

Deixi’m doncs, senyor Trillo, que invoqui una altra de les seves cèlebres frases per tancar aquesta reflexió. Aquella que va començar amb un Viva Honduras!! i va acabar amb un Viva El Salvador!!, que era la nacionalitat de les tropes espanyoles que vostè, ministre de defensa, arengava. I que substitueixi el Olé tus huevos!! amb què segurament molts companys de partit el feliciten, pel Quins collons!! que molts ciutadans, jo el primer, desitjaríem dir-li a la cara. A vostè, al Sr Martínez-Pujalte, a la Sra Ana Maria Torme i a tots els que, com vostès, tiren la pedra, amaguen la mà i, quan els enxampen amb la pedra i el vidre trencat, encara tenen la barra d’intentar posar la legalitat –que no l’honestedat- del seu costat.